Escolto i llegeixo massa sovint declaracions, proclames i opinions que em causen inquietud i preocupació. Polítics i politòlegs, economistes i historiadors, sociòlegs i sobretot una munió d’analistes polítics i contertulis, articulistes i opinadors, sentencien sobre què és i què no és una democràcia, i en molts casos ho fan tergiversant o menystenint l’essència d’aquest sistema polític. Perquè enlloc del món s’ha arribat a aconseguir una democràcia perfecta, i molt probablement no s’arribarà a assolir mai aquest ideal democràtic, però hi ha elements bàsics sense els quals no hi ha ni hi pot haver una democràcia digna d’aquest nom.

Potser tot plegat es deu a la llosa del nostre llegat històric col·lectiu, un llegat imposat no només per la manca de tradició democràtica derivada dels quasi quaranta anys de dictadura feixista del franquisme, sinó perquè a la història d’Espanya els períodes democràtics han estat escassos i breus, fins al punt que aquest tan injustament blasmat règim del 78 actual és l’etapa més prolongada de democràcia al nostre país, però el cert és que massa sovint em sobta -i a vegades m’escandalitza i fins i tot m’indigna- el desconeixement o la ignorància amb què massa gent gosa parlar de democràcia i s’atreveix a donar-nos lliçons.

De la mateixa manera que la democràcia orgànica del franquisme no va ser mai una democràcia autèntica, tampoc ho van arribar a ser en cap moment les conegudes com a democràcies populars dels règims comunistes de l’URSS i els altres estats de l’Europa de l’Est sotmesos als dictats de Moscou, i continuen sense ser-ho la Xina, Corea del Nord, Cuba o Nicaragua. Tampoc no era una democràcia aquell sistema polític anomenat democràcia corporativa que Oliveira Salazar va imposar a Portugal, ni ho és l’actual democràcia bolivariana que Maduro va heretar de Chávez a Veneçuela.

Una democràcia pot ser indistintament republicana o monàrquica, i de fet arreu del món hi ha autèntiques democràcies tant republicanes com monàrquiques, de la mateixa manera que pertot trobem també règims no democràtics que són republicans o monàrquics. Ningú no qüestiona el caràcter essencialment democràtic d’estats com Regne Unit, Suècia, Bèlgica, Dinamarca, Noruega, Holanda i tants d’altres, com la mateixa Espanya, tots ells basats en monarquies parlamentàries. Tampoc ningú pot posar en dubte que estats com França o Alemanya, Portugal o Suïssa, Itàlia o Grècia, els Estats Units o Panamà, Argentina o Brasil, Sud-Àfrica o Uruguai, Senegal o Tunísia, entre tants i tants d’altres, són règims republicans democràtics, basats també en uns sistemes parlamentaris, que poden o no ser presidencialistes. A la inversa trobem també exemples tant de monarquies -Aràbia Saudita, el Marroc, Jordània, Tailàndia, Qatar, Kuwait, Dubai...- com de repúbliques -Algèria, Iran, Síria, Iraq, Afganistan, Filipines, Sudan, Egipte...- que no són democràcies de debò. I això sense entrar a debatre la bondat o la maldat del règim polític de cadascun d’aquests estats, i encara menys sobre la qualitat efectiva del seu propi sistema democràtic.

Això, que sembla tan fàcil d’entendre, sembla que és de translació impossible a Espanya per a molts polítics, politòlegs, analistes de tota mena i sobretot articulistes, contertulis i opinadors.

La democràcia és, en primer lloc, el govern del poble. Això requereix que el poble -és a dir, la ciutadania- elegeixi d’una manera periòdica i lliure els seus representants legals perquè legislin des dels parlaments i governin des dels governs sota el control parlamentari permanent, amb una separació clara entre els tres grans poders de l’Estat -el legislatiu, l’executiu i el judicial-, amb la supeditació de tots ells, i evidentment també del conjunt de la ciutadania, a l’Estat de dret democràtic, que és la clau de volta en què es fonamenta i té totes les seves defenses la mateixa democràcia.

Que enlloc del món no hi ha una democràcia que compleixi a la perfecció totes aquestes condicions? Cert. I possiblement mai no s’assolirà a cap país aquesta democràcia ideal i perfecta. Però afortunadament ja hi ha molts estats d’arreu del món, i sobretot a Europa, que compleixen de manera força raonable totes o quasi totes aquestes exigències. Espanya, el Regne d’Espanya, n’és un.

Convé tenir-ho en compte.