L'artista coneguda com Rosalía va néixer a Catalunya (en un poble de la comarca del Baix Llobregat) i canta flamenc. Ella canta un flamenc propi, original, innovador. Els ortodoxos del flamenc l'acusen d'apropiacionisme cultural per usar un codi artístic que li suposen aliè perquè no és gitana, i de ser impura, de practicar el mestissatge. D'altra banda, els bons catalans la rebutgen perquè canta en espanyol i canta flamenc, idioma i gènere musical que els semblen estrangers.

La ignorància no coneix fronteres ni ideologies ni sap què és la vergonya. Tots dos col·lectius s'excedeixen i pequen d'inquisitorials. Els acords flamencs els han fet servir
infinitat de compositors al llarg de la història de la música, i a Catalunya han cantat en espanyol compositors que mai van ser assenyalats per haver-ho fet. Fins ara, almenys. El fenomen (el doble fenomen) ha de ser explicable en clau contemporània, quan sembla que hi ha un replegament identitari furiós i molt irascible davant l'empenta de la globalització

Miguel Poveda va néixer a Catalunya i ningú li ha retret que canti en espanyol. Poveda es va estalviar els atacs del món flamenc perquè respecta amb exquisidesa els seus pals, i també es va estalviar els atacs del món catalanista perquè, tot i ser català d'origen, en realitat sempre ha estat considerat un xarnego del qual no cal esperar res en termes de catalanitat militant. A Catalunya només hi ha una manera de ser català, i aquesta forma és practicar la catalanitat amb el posat impassible, actitud que ara per ara consisteix a demanar l'alliberament dels "presos polítics": tota la resta és senzillament invisible, cosa d'espanyol o de fatxa.

Rosalía va guanyar un premi Grammy, i poc temps després va actuar a la gala dels premis Goya del cinema. Els catalanistes acèrrims li van retreure que en cap dels dos esdeveniments digués res dels presos per la causa independentista. "Aquesta noia, que és catalana... no ha dit res dels nostres presos!", es lamenten. Alguns van retorçar el succés, i aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid (seria més apropiat esmentar que el Brugent passa per Amer) van practicar un sofisma veritablement fascinant: Rosalía no va anomenar els presos polítics quan va recollir el premi Grammy perquè a Catalunya hi ha un clima de terror paorós i els catalans s'autocensuren, per por de ser represaliats, empresonats o torturats en foscos calabossos d'Espanya. Aquest argument es va sentir en mitjans de comunicació del règim català. I tots tan tranquils i després, apa!, a posar-se una cançoneta de Llach. Aquest noi sí que val.

Potser no se n'adonen, els indepes, que a Rosalía potser no li interessen les penes identitàries i victimistes dels sobiranistes. Potser no ho han pensat, però és el més pensable: si Rosalía no parla dels presos és perquè no li interessa l'assumpte, que és senzillament el més plausible i també el més normal. Al cap i a la fi, ella està en una altra ona, és una artista molt gran i cal demanar-li que segueixi endavant amb la seva carrera.

Potser cal anar pensant a resar perquè els puristes d'un costat i els processistes per l'altre no la facin malbé. La cultura catalana no es pot permetre més pèrdues perquè està bastant malalta, encara que aquest sigui un altre assumpte. Però és un assumpte queno és aliè al que explico.

Potser no cal demanar respecte per Rosalía i la seva obra: a Catalunya, al subjecte nascut aquí que no es comporta com cal, se'l sol obviar. Si no existeix, no hi ha ofensa. El fenomen és vell. Es tracta d'un mecanisme tribal usat centenars de vegades. Alguns ho tracten com una variant de l'ostracisme: a qui no és com nosaltres o no es comporta com nosaltres, doncs l'esborrem i llestos, que desaparegui, no en parlem més. El mal català no existeix i tots som un "sol poble".

A aquest pas i seguint aquests mecanismes d'exclusió, la cultura catalana està patint un procés de valencianització: aparador, una mica de publicitat i res de contingut. La cultura serà definitivament cultureta i es limitarà als premis d'Òmnium Cultural i al Concurs de Poesia Floral de Sant Prepuci de les Cebes.