Mai m’havia costat tant anar a votar com aquest diumenge passat. Per arribar fins al col·legi electoral que tinc a tocar de casa –i que sempre em fa pensar en el 1-O i el malaguanyat vestit d’Armani del patriota Graupera- he suat més que el portador de l’anell. I això que només duia l’habitual agulla d’estendre roba d’anar a votar al nas i una papereta –la del Congrés- perquè em nego a mantenir amb el meu humil vot la bicoca senatorial. Com pesava el malparit sobre a la butxaca. I en el camí ni un gentil SamSagaz amb qui compartir la feixuga càrrega ni un entremaliat Gollum per distreure’m. I molt menys un barbut Gandalf per obrir-me pas amb la seva vareta màgica (es veu que ara el mag s’ha transformat en Torra i es dedica presumptament a preparar conspiracions terroristes).
El primer obstacle a superar per contribuir al caos mundial amb el meu vot sediciós no ha estat una ocupació del col·legi electoral pels CDR, sinó un inesperat increment de la gravetat de la Terra que m’ha fet quasi impossible caminar. A cada passa que feia havia de tirar del peu amb molta força perquè era com si el tingués enganxat amb cola. Els cinc minuts que em separen de l’escola Ramon Llull se m’han fet eterns, però això no ha estat res comparat amb el fet de descobrir que tens un veí d’escala que vota Sauron. Estava jo tafanejant les llistes com qui remena la fruita quan ha arribat l’ase amb la seva dona dominicana i ha agafat dues butlletes d’ultravox. Com que soc llenguda de mena no m’he pogut estar de dir-li feixista i gairebé acabem a comissaria. No vull ni imaginar què passarà quan me’l trobi a l’ascensor.
I mentre Alemanya commemora la caiguda del mur de Berlín amb ingenus actes de fals agermanament entre pobles i Rufi es fotografia somrient amb un apoderat saurita pensant equivocadament que ningú el confondrà amb un fan d’Abascal, Espanya s’ha despertat de la festa de la democràcia amb una ressaca molt xunga gentilesa d’un Pedro Picapiedra que encara somia amb majories absolutes inexistents i segueix sense despenjar el telèfon. Des d’aquí només em queda felicitar els socialistes per haver donat aire a la bèstia i desitjar-los nits d’insomni a la recerca d’una governabilitat impossible. I aviso que el Zolpidem va molt bé per dormir quan tens mala consciència, però també provoca al·lucinacions, així que ja cal que ens calcem quan parli del temps amb Pablo Mármol.
Tot i l’escenari apocalíptic sorgit del 10-N, he decidit que avui toca estar contenta perquè sempre pot ser pitjor i, si no, temps al temps. Estic contenta malgrat que el feixisme tingui més diputats que mai gràcies al seu blanqueig per part dels mitjans de comunicació estatals. Estic contenta malgrat que l’obrer Nou Barris comparteixi amb el senyorial Sarrià-Sant Gervasi el dubtós mèrit de ser el districte de Barcelona on ultravox ha tingut més representació. Estic contenta malgrat que a Múrcia els seguidors de Sauron siguin la primera força i que a Lepe, que viu de l’explotació al migrant, hagin arrasat. Estic contenta perquè espero que un dia passi el mateix que ha passat a Grècia, on el feixisme ha acabat arruïnat i sense representació política, i la seva cúpula jutjada com l’organització criminal que és.
Mentrestant em dedicaré a gaudir de l’enfonsament taronja. Si fa una setmana algú m’hagués dit que Rivera diria definitivament adéu a la política per anar-se’n de bolos amb la Malú, no m’ho hauria cregut. Quin plaer més indescriptible veure la Barbie Arrimadas amb els ulls plorosos i la cara de no haver dormit, i l’intel·lectual Girauta o la bruixa Mejías gestionant la prestació de l’atur. Com abans va passar amb la Rosa Díez i la seva UPD, el piròman Kent Rivera se’n va derrotat i amb la cua entre cames després d’haver deixat un rastre de destrucció al seu darrere. Amb ell va començar tot i aquest diumenge la llavor de l’odi entre els pobles que va plantar fa 13 anys l’ha devorat. I Manuel Valls ja es frega les mans.
