República’s

Catalunya ha tingut República quan Espanya ha tingut República. Ni més, ni menys. No obstant això, la màquina de remakes del nacionalisme, que tan acostumats ens té a la intoxicació, la tergiversació i la distracció, ha col·locat en el mercat de la fantasia identitària la república catalana, un nou producte, no només incorpori, mancat de significat, sinó especialment dolorós per als qui se senten republicans de debò i nociu, sens dubte, per a tothom. 

Ho explica estupendament Guillermo Lusa (d'herència protestant, maçona i, esclar, republicana), en una entrevista a EL TRIANGLE: “Sobre el paper, la República és una cosa molt més racional i democràtica perquè permet que la presidència de l'Estat pugui ser escollida. Però és millor, esclar, tenir un rei suec que un president sàtrapa de qualsevol república. Però, també cal tenir en compte la història. Què va significar a Espanya el republicanisme? Intentar acabar amb l'aliança entre la corona i l'altar; amb el caciquisme…”. 

“La Segona República Espanyola -explica sòbriament Wikipedia- va ser el règim democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d'abril de 1931, data de la seva proclamació, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII, i l'1 d'abril de 1939, data del final de la Guerra Civil, que va donar pas a la dictadura franquista.” Un règim, el de la República, que va estar tan identificat amb l'esquerra, que ser d'esquerres comportava gairebé necessàriament ser republicà. 

Res d'estrany, doncs, que a Espanya existeixi un corrent republicanista, en alguns casos proactiu, en uns altres més com a senyal d'identitat o referència afectiva. Figues d'un altre paner és la urgència amb que es planteja aquest republicanisme. Per a alguns, els menys, la República constitueix la principal gran qüestió pendent en l’agenda política. Uns altres no la consideren tan prioritària i hi ha els qui opinen que la reivindicació republicana contribueix a distreure l'atenció respecte a altres qüestions més apressants. 

Fins aquí, l’assumpte és, més o menys, normal. La cosa comença a canviar quan el nacionalisme català s'apropia, com ha fet amb moltes altres coses, del sentiment republicà i el posa al servei de la seva causa, diferenciant-lo del republicanisme espanyol. La seva bandera, diguem, no és la vermella, groga i morada, sinó l'estelada. El seu objectiu no és instituir una altra forma de presidència de l'Estat, sinó separar-se d'Espanya. La seva funció és afegir un altre element de diferenciació, de trencament que, com tots, no només ho és amb el conjunt dels espanyols, sinó també amb la meitat dels catalans, que no comparteixen els seus plantejaments. 

En paral·lel, com a natural antítesi a la república catalana, assistim a una neofòbia antimonàrquica, hiperventilada, podríem dir. Improperis públics, protestes al carrer, canvis de nomenclatures i fins i tot pronunciaments institucionals…, tenen lloc un dia sí i un altre també contra Felip de Borbó, des de la “Catalunya republicana”. Així, es va deixant claríssimament oberta la bretxa entre nosaltres, catalans-republicans i ells, espanyols-monàrquics. De la mateixa manera que, per exemple, s’impulsa això de Franco-ells, llibertat-nosaltres, i així successivament. 

I la cosa adquireix tints delirants quan l'apropiació republicana comença a associar-se amb altres causes, molt legítimes, però no necessàriament coherents, sinó tot el contrari. “En ple segle XXI no es pot entendre que el càrrec de cap d'Estat continuï determinant-se per inseminació i no per elecció. La monarquia és un fòssil patriarcal en temps de revolta feminista…”, diu sense tallar-se ni un pèl el fullet de la crida dels comuns a celebrar el dia de la República, amb Colau, Pisarello, Asens… “Llibertat, igualtat, fraternitat”, diu imaginativament l’eslògan.

Perquè no quedi cap dubte de l'habilitat dels convocants a agafar el rave per les fulles, el fullet rebla que “el republicanisme és una forma d'organitzar la vida en comú més igualitària, feminista, que fa avançar els drets i llibertats per a tots”. Més enllà de la comprensible febre electoralista, algú amb dos dits de front pot concedir la més mínima associació del republicanisme a una vida més igualitària i feminista? Que li ho preguntin als habitants de Corea del Nord, Guinea Equatorial o d'alguna de les moltes repúbliques dictatorials que campen pel món. I també, per descomptat, a com els van les coses en aquest sentit als habitants de les monarquies de Suècia, Noruega, Gran Bretanya o Holanda, sense anar més lluny. 

Mentrestant, ànims als republicans espanyols de bona fe, sobretot als residents en territori català, en la tasca de separar el blat de la palla nacionalista. Cosa que, en el seu peculiar estil, els comuns de Colau resolen, com gairebé tot, fent un poti-poti.

(Visited 32 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari