Sembla que els tallafocs que està fent el rei Felip VI per salvar la institució de la Monarquia, l´últim fer marxar a Joan Carles I a l’estranger, no estan funcionant gaire, perquè la imatge que es transmet és que Felip actua a destemps desbordat pels les revelacions periodístiques i judicials que mostren el seu pare com un depredador de fons aliens, que deixa en engrunes el saqueig de fons públics que va fer Iñaki Urdangarin amb la complicitat de la infanta Cristina. Si Joan Carles hagués marxat sense fer cap comunicat, confirmant només la Casa del Rei si algun mitjà ho preguntava, que tornava a passar una temporada a l’estranger convidat per uns amics, no hagués donat la imatge que fugia o s’amagava. Però en fer el comunicat la Zarzuela, just en el moment que les revelacions judicials i periodístiques pugen de graó, la imatge que ha transmès és que com el seu avi Alfons XIII, fuig d’Espanya.
TV3 la nit de dimarts 4 d’agost, l’endemà que la Casa Reial fes pública la marxa del rei emèrit, va emetre de nou el documental produït amb motiu de la seva abdicació, “De Peó a Rei”. Documental que ofereix una perspectiva històrica del retorn de la Monarquia potser poc coneguda pels menors de cinquanta anys. TV3 també va emetre el reportatge del programa 360 Grados de la televisió basca, ETB, "El virus de la corona”, dirigit i presentat per la periodista Èider Hurtado. Programa que ja es va emetre el mes de març, que s'endinsa en les investigacions de la Fiscalia suïssa per un blanqueig de capitals a través de societats i fundacions opaques, amb la intenció d'ocultar pagaments de comissions. Revelacions periodístiques i judicials que molts mitjans de comunicació espanyols van preferir inicialment passar per alt, donant més importància als afers amorosos del rei amb Corinna Larsen, cosa que l’humanitzava, que al delictiu cobrament de suborns i comissions.
Perquè el que fa diferent i més greu el cas de suborns que s’han hagut de pagar a Joan Carles per aconseguir que un país no democràtic com l’Aràbia Saudita adjudiqui una obra pública, és que no s’ha hagut de pagar comissions als qui han de decidir a qui s’adjudica l’obra, la família reial saudita, sinó al cap de l’estat del país de les empreses que executen l’obra. Que empreses de França o el Japó paguessin una comissió a la gens transparent familia reial saudita per decantar la balança cap el seu projecte, seria lamentablement normal. Però que les empreses públiques i privades franceses haguessin de subornar al President de la República de francesa, per tal que l’obra se’ls hi adjudiqui a ells i no al Japó és, diguem, un suborn a la inversa fora de tota lògica.
Mentre PP, Ciudadanos i Vox fan costat sense fissures a la institució hereditària, el debat deixa en un mala situació als PSOE amb una bases sociològicament republicanes. Perquè ningú es creu el que diu Pedro Sánchez que la mala praxis o possibles delictes d’un dels seus membres no ha d’afectar a la institució. La monarquia es basa en la transmissió hereditària d’una família inicialment predestinada per la gràcia de Déu. Però a Espanya va ser retornada per la dictadura franquista. Si es deia que Joan Carles es va guanyar la corona el 23-F, Felip se la va guanyar el 3 d’octubre de 2017 legitimant l’A por ellos!. Poders fàctics de l’Estat com la judicatura liderada pel Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional es van sentir legitimats el 3 d’octubre per tractar l’independentisme català com si es tractés de la desapareguda ETA. I justificant la mà dura contra l’independentisme, Felip VI es va coronar de facto el 3 d’octubre de 2017. I per això Felip VI té el suport incondicional del PP, Ciudadanos i Vox.
La gent té dret a preguntar-se en base a quin sentit històric i moral se sustenta la monarquia. Però els predecessors de Joan Carles i Felip, Alfons XII i XIII, a diferència d’altres cases reals europees com la d’Anglaterra, Holanda, Dinamarca, no es van destacar per defensar la democràcia i aglutinar la nació, sinó tot el contrari. La reina Guils germina d’Holanda es recordada i va passar a la història perquè des de l’exili va liderar la resistència contra l’ocupació nazi. El rei Jordi VI del Regne Unit, s’humanitzava amb la seva tartamudesa que aconseguia superar, es mostrava com un líder que aglutinava el país en la lluita contra Hitler, i gestionava la traumàtica però inevitable desaparició de l’imperi, mantenint el llegat històric i la influència mundial, en crear-se la Commonwealth o comunitat d’uns països independents dels que ell en continuaniarien sent el sobirà.
El mateix podríem dir de les cases reals nòrdiques. Però la monarquia espanyola històricament es va posar del cantó de les dictadures i el feixisme, com va fer la italiana o la grega. I va ser gràcies a Franco que la institució va tornar el 1975. I amb un passat històric gens exemplar, només li donaria legitimitat els seus actes. I com hem vist la família real, començant per la infanta Cristina i acabant per Joan Carles, no han sigut gens exemplars en haver entès la institució com una eina pe lucrar-se, o com es va dir d’Urdangarin, per robar per sobre de les seves possibilitats. I Felip VI, a diferència de Joan Carles, que com vam veure dimarts al documental de TV3, en el primer viatge que va fer a Catalunya l’any 1976, davant de les autoritats encara franquistes va fer part del seu discurs en català, lluny de voler curar ferides, va voler prendre partit. Felip VI enlloc de dir el 3 d’octubre de 2017 en català “Parlem i posem-nos d’acord que Espanya us estima”, va fer un discurs només en castellà recolzant l'A por ellos!. I Per això la judicatura, la Guàrdia Civil, Vox, Ciudadanos y el PP li donen suport incondicional, mentre Pedro Sánchez trampeja la crisi com pot amb unes bases republicanes, i uns socis de govern com Unidas Podemos, manifestament republicans.
Pedro Sánchez insisteix en no barrejar aquesta institució monofamiliar hereditària, amb les males praxis o delictes d’alguns dels seus membres. Però podrà aguantar-se aquest argument si la bola de neu dels escàndols econòmics de Joan Carles continua creixent i s’acaba demostrant no només que Felip VI durant molt temps va mirar cap a l’altra banda, sinó que també es va lucrar directament o indirecta de les comissions que recaptava el seu pare o va imitar els seus mètodes? Perquè no ens hem d’enganyar. Encara que fos cert que inicialment Joan Carles I acaparés diners per si Espanya esdevenia república i tenir un racó pels seus, com li va passar a Jordi Pujol que guardava uns diners opacs per ell i la seva família si les coses anaven malament i havien d’exiliar-se, un cop et creus legitimat per fer-ho i ho repeteixes amb impunitat, aquest salvavides familiar que esdevé un transatlàntic, acaba sent la soga que els ofega a tots. Jo sóc republicà i la compassió i respecte que em genera Jordi Pujol, no me’l generen els Borbons.
