Com Pujol (http://ves.cat/euVT) -o les 'meigas', que 'haberlas haylas'-, algun mèrit devia tenir… Això no obstant, Joan Carles I, rei (d) emèrit s'ha convertit en el rei despullat que escrivia amb encert Hans Christian Andersen. Un monarca obsedit pel luxe i l'aparença, que va encarregar a dos sastres el vestit més fi del món. Aquests el van enganyar, dient-li que el vestit estava fet d'una tela màgica que era invisible per als estúpids. L'emperador es va emprovar l'inexistent vestit i no es va atrevir a dir que no el veia per por a ser jutjat com a ximple, i més després dels elogis que va rebre dels seus ministres, que tampoc no van gosar admetre que no veien res. L'emperador va sortir en desfilada i la gent no deia res, assabentada de les propietats de la tela, fins que un nen va exclamar que l'emperador anava nu i el públic va esclafir en rialles. Fa temps que veiem el rei despullat, però pocs s'atreveixen a dir-ho. De fet, encara ara, n'hi ha que elogien el tall i l'elegància d'un vestit que no hi és, inexistent. Uns pilotes. Entre ells, el PSOE, el PP i/o Vox, que han privat el Congrés d'investigar-lo. Fins i tot ara, que la fiscalia l'investiga. Tant de bo arribi el dia que un jutge, com el nen d'Andersen, exclami que el monarca va nu. Llavors, els qui ja ho dèiem, direm: ja ho dèiem, i el públic esclafirà en rialles.
Ens cauen els mites. Diu un proverbi xinès que si vols que una cosa caigui, abans l'hauràs de posar ben amunt. Patapam, va fer Jordi Pujol quan el 25 de juliol del 2014 confessava la cosa inconfessable. Trucava una senyora a la ràdio l'endemà lamentant la traïdoria i recordava que el seu pare li havia deixat en herència la recomanació de fer cas al president, indicant-li que ell mai la fallaria; "i ara, què?", es preguntava orfe de guiatge la senyora. I espera't, ara els americans han desclassificat els papers de quan Felipe González era president, i en ells es desvela que la "X" dels GAL era ell. Com quan Pujol ens parlava de la "deixa" del pare, la "X" de González era un secret a veus. Però ens agrada sorprendre'ns, i escandalitzar-nos.
Joan Carles és cada dia menys 'campechano', i mira que ho havia arribat a ser… Sabíem que era un puter des que María García García, altrament dita Bárbara Rey -afortunat malnom-, domava elefants al circ d'Ángel Cristo. Però, vés a saber per quina estranya generositat, li ho perdonàvem. Fins a Botswana, que es va accidentar mentre caçava elefants -afortunada coincidència paquidèrmica. I és que el rei que Franco ens va deixar en herència ha estat sempre de pell dura. O fins ara. I, desenganyem-nos, el rèdit del 23-F, esgotat fins a la pròrroga monàrquica, ja no dona per més. Per a desconsol dels monàrquics, l'hereu no sembla que millori l'espècie.
La paradoxa és que els tres, Joan Carles I, Pujol i González s'entenien, o s'entenen. Ja ho expliquen a sisè de primària, els cossos amb càrregues elèctriques de signe contrari, s'atrauen.
