La decisió del nou president del govern, Pedro Sánchez, d’acollir en territori espanyol els més de 600 immigrants rescatats pel vaixell Aquarius obre una plana nova en la política migratòria europea. Itàlia i Malta es van negar que l’Aquarius, que utilitzen les associacions Sos Mediterranée i Metges sense Fronteres, desembarqués als seus països aquestes persones, sotmeses a tota mena de privacions i traumes en la seva temptativa d’arribar a Europa.
Finalment, i després de hores i dies de tensió i nervis, dos vaixells militars italians van acompanyar l’Aquarius camí de València transportant una part dels immigrants rescatats, ja que el vaixell humanitari estava sobrecarregat. Al mateix temps que la matinada de diumenge trepitjaven terra ferma a València, a Andalucia el recompte d’immigrants arribats en pasteres s’apropava al miler.
Fins ara, Espanya havia viscut d’esquenes al problema de l’arribada massiva d’immigrants i refugiats. Ara fa poc més d’un any, el 18 de febrer del 2017, centenars de milers de persones van recórrer els carrers de Barcelona sota els lemes “Volem acollir” i “Refugiats benvinguts”. Molts es preguntaven de què va servir aquella gran manifestació si el nombre de refugiats acollits a Espanya va ser molt menor dels que s’havia compromès a atendre en un acord europeu que va resultat ser paper mullat.
Mentre els darrers anys força països europeus ignoraven les peticions de suport que els arribaven d’Itàlia o Grècia per fer front a l’arribada d’immigrants, a Espanya en venien pocs i les enquestes situaven aquesta qüestió en els darrers llocs de les preocupacions dels ciutadans.
L’anunci de l’acollida de les 629 persones rebutjades a Itàlia i Malta obliga a adoptar posicions clares. No n’hi ha prou amb assistir a una manifestació on molts hi van participar més amb l’afany de criticar la política del PP envers els immigrants i els refugiats que amb la voluntat de plantejar-se seriosament una solució al problema. Ha arribat l’hora de donar la cara. Si s’opta per mirar de pescar vots podem caure en les dinàmiques tristes que han portat la xenòfoba Lliga Nord al poder a Itàlia i a l’ascens de partits del mateix caire a un grapat de països europeus. Si s’opta per defensar els drets de les persones que es juguen la vida per buscar-ne una de millor entre nosaltres potser es perdran suports electorals.
Els propers dies veurem de debò si realment érem tant solidaris com semblava indicar el fracàs dels partits xenòfobs a casa nostra o només vivíem un miratge, afavorit pel reduït nombre d’immigrants i refugiats que havíem acollit.
La pantalla de penjar una pancarta que es posa i es treu al balcó de l’Ajuntament saludant l’arribada de refugiats ha quedat enrere. L’hora de la veritat ha arribat. Quants serem a la propera manifestació?
