"És falsa la idea que la consulta és per aconseguir la independència", acaba de dir Iñigo Urkullu en una entrevista a Luis R. Aizpeolea a El País (dilluns, 25 de gener), potser de manera intencionada, si es té en compte que el citat diari no perd ocasió de repetir insistentment el "mantra" que associa referèndum amb independència, com si es tractés d'un eslògan. En realitat, "consulta" i "independència" són conceptes que no s'avenen. De fet, els independentistes no volen ni necessiten la "consulta" perquè ja han optat per una de les opcions que podrien dilucidar-se en ella: la independència.

L'autodeterminació, amb aquesta o altres paraules, va ser una qüestió àmpliament debatuda pels marxistes -en el context de l'auge nacionalista europeu- però no és fins a l'any 1955 que aconsegueix rang de tractat en els Pactes Internacionals de Drets Humans (encara que no a la Declaració Universal dels Drets Humans), per iniciativa de l'URSS i amb 33 vots a favor dels països comunistes i del Tercer Món, 12 en contra i 13 abstencions. Naturalment, els vots en contra procedien dels països occidentals amb colònies o afins al colonialisme, perquè aquesta iniciativa responia a les lluites anticolonials que es lliuraven al món.

"Autodeterminació" és un terme associat a "poble", concepte complex, polèmic i no exempt d'ambigüitat, i ho és des dels orígens del pensament polític occidental. En els anys 60, la definició dels pobles colonials com a subjectes de la lliure determinació va ser essencial per a la descolonització i va contribuir a una autèntica universalització de la societat internacional. Està molt estesa l'associació de "poble" a habitants d'un Estat i diverses minories nacionals o pobles indígenes dins d'un Estat que es defineixen com a "pobles". Poble és també una població més petita i amb menys habitants que una ciutat.

Però una cosa és el dret (que pot estar o no reconegut per les lleis de cada país) i una altra exercir-lo. L'exercici del dret a l'autodeterminació -que els nostres nacionalistes han rebatejat com a "dret a decidir", el mateix que "referèndum" han traduït en "consulta"- no té tampoc perquè materialitzar-se en una elecció amb una data concreta. Així ho entén el veterà historiador Tom Devine, considerat la principal autoritat en la història de l'Escòcia moderna i autor de la coneguda obra La nació escocesa, que va manifestar estar en contra de la celebració del referèndum escocès, perquè obligava a pronunciar-se d'una manera simple sobre una qüestió complexa. "Sóc partidari d'una evolució progressiva, perquè estem parlant del que passarà en el futur i no podem saber què passarà", afirmava.

De fet, en un context democràtic, en el qual se celebren periòdicament consultes electorals, els ciutadans es pronuncien d'alguna manera entorn dels seus vincles amb les institucions, com ho fan respecte a moltes altres qüestions incloses als programes electorals. És a dir, s'estan "autodeterminant", i és per això que sabem quins són el pes i les característiques de cada opció política i com van evolucionant.

És natural que davant una polarització extrema, que generalment tendeix a monopolitzar l'espai polític, ideològic i social, sorgeixi el desig de resoldre l'assumpte per la via ràpida (imprescindible per poder afrontar la realitat) i no hi ha res més expeditiu que un referèndum. Però fins i tot aquesta via exigeix, en democràcia, procediments, acords i temps. Perquè si, com sosté Urkullu, l'exercici del dret a decidir ha de realitzar-se per la via legal, no queda altre remei que reconèixer el contrari, negociar i pactar.

I per descomptat, no perdre de vista que l'exercici del dret d'autodeterminació, tal com assegura la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles, pot articular-se en "independència, autogovern, govern local, federalisme, confederalisme, unitarisme o qualsevol altra forma de relació conforme a les aspiracions del poble, però reconeixent els altres principis establerts, com la sobirania i integritat territorial".