Immersos en plena crisi de la pandèmia del coronavirus, encara és d’hora per copsar l’abast total dels estralls que acabarà provocant en el teixit econòmic i empresarial de Catalunya. De moment, només tenim notícia dels acomiadaments i dels ERTO que s’han produït d’ençà del 15 de març i que afecten centenars de milers de treballadors.
També tenim coneixement de la incertesa i l’angoixa de milers de petits empresaris i autònoms que han quedat escanyats en aturar-se en sec, d’un dia per l’altre, l’activitat productiva i comercial. Les ajudes promeses pel govern espanyol i per la Generalitat arriben amb comptagotes i amb molt de retard i, en tot cas, són insuficients per mantenir la viabilitat de molts negocis durant els llargs mesos crítics que encara ens queden per viure.
De manera intuïtiva, però crec que encertada, es pot afirmar que el coronavirus ha enfonsat Catalunya en la ruïna. Sectors fonamentals de la nostra economia, com el turisme, la restauració, la construcció, la indústria automobilística i tots els serveis que giren al seu voltant han quedat col·lapsats. Infraestructures essencials per fer funcionar Catalunya –el port de Barcelona, l’aeroport del Prat, la Fira…– estan greument malferides i, en tot cas, trigaran molt de temps a recuperar-se.
Des de començaments del segle XX ens van imposar un model de país capitalista –consolidat i augmentat amb els plans de desenvolupament franquistes i amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea– que ha arribat fins als nostres dies. La inauguració de la fàbrica de SEAT, l’any 1953, i la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 són moments estel·lars d’aquesta dinàmica de creixement que ara el coronavirus amenaça de fer saltar pels aires.
Què serà de Barcelona sense els turistes que omplien les Rambles, els hotels i els apartaments d’Airbnb? Què serà de la Gran Encisera sense els creueristes i els magnats àrabs o russos que feien gasto al passeig de Gràcia? El panorama que tenim al davant és un gran desert, àrid i ressec, on serà difícil viure-hi.
En aquesta conjuntura catastròfica, i mentre plorem els milers de morts que ens deixa la Covid-19, Catalunya i Barcelona s’han de repensar, s’han de reinventar i s’han de reconstruir. És la nostra obligació fer-ho i en aquesta tasca titànica hi han de participar les ments més brillants que tenim de tots els àmbits (empresarial, sindical, acadèmic, social…).
Premissa imprescindible per encarar la represa és la voluntat política de treballar plegats. A Quim Torra i a Ada Colau els toca promoure i formar governs d’unitat, per sobre dels apriorismes partidistes. Són tan colossals els reptes que hem d'afrontar per superar aquesta debacle que només podem abordar-los des de la generositat i la col·laboració, sense deixar escapar cap contribució positiva, vingui d'on vingui.
El principal vector de l'activitat política és el servei a la societat i al bé comú. Ens trobem en un moment d'emergència col·lectiva sense precedents en la nostra memòria i en aquesta clau i única conjuntura, l'estratègia més efectiva és la unitat de totes les forces polítiques que comparteixin aquesta convicció.
A Catalunya en tenim experiència i va ser exitosa. El president Josep Tarradellas, quan va tornar de l'exili, va tenir la intel·ligència de formar un govern d'unitat, que va fer possible la recuperació de la Generalitat i la redacció de l'Estatut de Sau, les dues columnes que han bastit el progrés democràtic que hem assolit en els últims 40 anys.
Òbviament, no és el mateix la convulsa transició postfranquista que un terratrèmol devastador com el que ha sembrat de morts les nostres viles i ciutats i ha ensorrat el nostre teixit econòmic. Però aleshores i ara, la fórmula per fer-hi front és la mateixa: la concertació i la unitat d'acció.
En aquesta hora tràgica no necessitem polítics messiànics ni providencials. Necessitem polítics amb capacitat per escoltar, per dialogar, per compartir i per decidir conjuntament. Polítics que entenguin que el poder que tenen en les seves mans l'han de posar al servei de la totalitat de la població i que això només és possible si obren el govern a totes les sensibilitats que existeixen i que s'expressen a les urnes.
No és moment de continuar en la dinàmica govern/oposició, com si res no passés. Quim Torra i Ada Colau han de crear equips amb capacitat decisòria i executiva on hi estiguin representades totes les formacions polítiques que vulguin ser-hi.
Reconstruir Catalunya i Barcelona és una responsabilitat compartida que comença d'aquí a pocs dies, quan acabi el confinament. La història ens ensenya que els catalans ens en sortim quan, per sobre de totes les diferències, treballem braç a braç i anem a l'una. Ara és el moment de posar en pràctica aquesta lliçó i actuar en conseqüència.
(PS.: La crisi provocada a Badalona per la indigna conducta del seu exalcalde, Àlex Pastor, obre la porta a crear un govern local d'unitat, amb la participació de Xavier García Albiol. No és important "qui" té el poder, sinó "qui" és capaç d'entendre què necessita la població, és a dir, tothom, en aquests moments excepcionals).
