El catalanisme polític, és a dir l’expressió de la catalanitat democràtica, havia estat sempre un moviment de profundes conviccions europeistes. Aquest havia estat tothora un dels seus principals trets característics i definitoris. Com ho havien estat també la seva voluntat integradora i inclusiva, assumint plenament la pluralitat i la diversitat creixent de la ciutadania de Catalunya amb totes les seves conseqüències i, per tant, rebutjant qualsevol temptació d’exclusió. Sembla que tot això s’ha acabat. Si més no si partim de la base que avui l’expressió molt àmpliament majoritària del catalanisme polític té la seva expressió a través del moviment independentista, secessionista o separatista, que trenca amb una llarga tradició històrica i adopta unes posicions que en molts aspectes són radicalment contràries a aquesta tradició. Tant pel que fa a la voluntat integradora i inclusiva, a l’assumpció de la pluralitat i la diversitat internes i al rebuig a qualsevol classe d’exclusió, com a una irrenunciable convicció europeista.

Avesats com estem, tan lamentablement, a les constants sortides de to fetes per Carles Puigdemont i bona part dels seus seguidors més incondicionals, res ja no ens hauria de sorprendre. Personalment, però, i a desgrat de la meva edat, encara no he perdut la meva capacitat de sorpresa. Tampoc no he perdut encara, per sort, la meva capacitat d’indignació. I sorpresa i indignació han estat les meves reaccions a una frase de Puigdemont: “Aquesta no és l’Europa que ens interessa”. Aquesta ha estat la resposta extemporània de qui va fugir de la justícia espanyola -cal recordar que deixant penjats i amb un pam de nas a quasi tots els membres del seu govern, des del seu vicepresident fins a molts consellers i gran nombre d’altres alts càrrecs- un cop se li han tancat les portes del Parlament Europeu, a Estrasburg -on, val a dir-ho, també va deixar penjats i amb un pam de nas als milers de ciutadans de Catalunya que s’hi van desplaçar per a fer-li costat, però que no van poder veure’l en directe perquè l’home de Waterloo va témer que, si trepitjava territori francès, podia ser detingut i extraditat a Espanya.

Elegit democràticament i amb un gran suport com a diputat europeu, Puigdemont, com el seu inseparable escuder Toni Comín, no ha pogut prendre possessió de la seva acta ni seure al seu escó al Parlament Europeu per una raó ben senzilla: per a fer-ho els era imprescindible haver jurat o promès la vigent Constitució espanyola davant la Junta Electoral Central, a Madrid, on ambdós haurien estat detinguts i empresonats. Oriol Junqueras, també eurodiputat electe, tampoc no ha pogut accedir plenament a la seva condició perquè resta en presó provisional des de fa molts mesos, ara ja a l’espera de la sentència del Tribunal Suprem.

Carles Puigdemont ens diu que “aquesta no és l’Europa que ens interessa”, però allò que ens diu en realitat és que aquesta no és l’Europa que li interessa, a ell, i potser tampoc als seus seguidors més radicals. Aquesta no és l’Europa que interessa als “brexiters” com Nigel Farage o Boris Johnson, ni a Matteo Salvini -sí, aquell líder de la Lliga Nord i ara ministre italià de l’Interior que anys enrere venia a Catalunya a donar suport al secessionisme i d’Itàlia estant lluïa l’estelada o un llaç o una samarreta de color groc-, ni a la ultradretana francesa Marine Le Pen, ni tampoc al líder iliberal hongarès Víktor Orban, entre tants d’altres. En realitat, tots els ultranacionalistes europeus sempre han estat antieuropeistes radicals. També ho són tots els iliberals, tant els de dretes com els d’esquerres, que molt sovint coincideixen en l’ús i l’abús de tota mena de pràctiques polítiques nacional-populistes.

Això és el que més m’indigna, però en realitat no m’hauria de sorprendre gens de la frase ja esmentada de Carles Puigdemont. Perquè tant ell com quasi tot el secessionisme català actual, com gairebé tots els seus antecedents històrics, és l’expressió de l’ultranacional-populisme iliberal europeu, tan ben vist per la Rússia de Putin com pels Estats Units de Trump perquè és antieuropeista.

Tot renegant de la tan antiga i profunda tradició europeista del catalanisme polític, el moviment independentista català actual s’arrenglera amb els sectors polítics europeus més reaccionaris. Inconscients i irresponsables com són, potser no s’han adonat encara que “aquesta Europa” -sí, la de la Unió Europea actual, la que vol avançar vers un federalisme continental- és “la que ens interessa”.