Sembla que hi ha una coincidència gairebé absoluta. Quasi tothom coincideix a dir que, una vegada que hàgim aconseguit superar aquesta primera gran pandèmia global, estarem obligats a canviar de paradigma. Ho afirmen tota mena de polítics i economistes, filòsofs i sociòlegs, científics dels camps més diversos… Allò que ja no queda tan clar, o si més no allò en què les coincidències ja no són tan freqüents, és què entenen els uns i els altres com a paradigma, i encara sembla molt menys clar quin haurà de ser el nostre nou paradigma, quina serà la seva orientació. Tampoc no queda gens clar a quins nivells de les nostres activitats privades i públiques afectarà aquest paradigma nou que regirà a partir d’ara les nostres vides. 

Si entenem com a paradigma l’exemple, model o pauta pel qual ens regim, és ben obvi que n’hi ha molts. Però el paradigma social i econòmic més estès en el nostre actual món global, per bé i per mal, és el de l’economia lliure de mercat. Amb matisos, que van des del liberalisme econòmic pur i simple, a penes temperat per la subsistència d’un sistema polític de democràcia representativa, i per tant parlamentària, fins als de règims més o menys dictatorials –i per tant il·liberals– que tanmateix es basen també en el liberalisme econòmic.

Hi ha també –i per sort és el nostre cas i el de la majoria dels països del nostre entorn geogràfic i polític, sobretot a la Unió Europea– un paradigma que, bo i acceptant l’economia lliure de mercat i fent-la compatible amb uns sistemes polítics democràtics, en limiten i moderen els efectes negatius mitjançant regulacions i intervencions en l’activitat econòmica per part de l’Estat.

Aquests paradigmes són definibles, com ho fa la vigent Constitució en referir-se a Espanya a partir del 1978 com a “estat social i democràtic de dret”. A bastament conegudes les fracassades experiències d’intervencionisme absolut de l’Estat en l’economia i en el conjunt de la vida d’un país, suposo que ningú gosarà defensar-les com a nou paradigma. Tampoc són defensables els sistemes basats en el lliure mercat pur i simple, amb totes les conseqüències que se’n deriven de desigualtat i injustícia creixent.

El nou paradigma serà, inevitablement, més comunitari, més col·lectiu. Ho serà perquè aquesta pandèmia terrible ens ha fet descobrir, o si més no recuperar, el concepte de comunitat o col·lectivitat. I amb la recuperació d’aquest concepte, hem entès fins a quin punt són essencials alguns serveis públics com els de la salut i els serveis socials, els de l’educació, les pensions, la cultura… Potser no tothom n’era prou conscient –no recordo que fóssim molts els que clamàvem als carrers contra les retallades en aquests i altres serveis públics bàsics, mentre que eren centenars de milers, i diuen que fins i tot milions, els qui es manifestaven per la independència...–, però ara hi ha un corrent d’opinió àmpliament generalitzat que defensa i reivindica el caràcter fonamental i imprescindible d’aquests serveis públics. Uns serveis públics que han estat desballestats a consciència, per motius no només econòmics sinó sobretot ideològics i d’interès privat, i que de sobte hem descobert que quasi havien deixat d’existir. La tragèdia criminal que s’ha estès arreu de les residències d’avis del nostre país, en alguns casos convertides en avantsales d’una morgue, és l’exemple més cruel de la fallida de les devastadores mesures d’austeritat imposades arran de la primera gran crisi financera global, la del 2008.

Caldrà aclarir totes les responsabilitats, tant les públiques com les privades, que han provocat una mortaldat extrema entre la nostra gent més gran i més desvalguda. Com també caldrà aclarir les responsabilitats de tota mena en el desmuntatge deliberat i sistemàtic d’un servei públic de salut raonablement bo, que si s’ha mantingut dempeus ha estat sobretot gràcies a l’esforç titànic dels seus professionals.

El nou paradigma només pot ser un Estat social i democràtic de dret. Però no només virtualment o verbalment. Un Estat social, i per tant amb la supremacia de l’interès col·lectiu a l’interès privat, i democràtic de dret, que vol dir sense limitació ni renúncia a cap llibertat individual ni collectiva. Comptat i debatut, una recepta ja coneguda, la de la socialdemocràcia federal!