Tot té un límit. Si més no, l’hauria de tenir. Però Quim Torra no en té cap: les seves flatulències verbals no tenen aturador. No són simples crides pròpies d’un activista forassenyat. Ara ja són manifestacions públiques i reiterades d’un fanàtic irresponsable. La seva darrera llufa verbal el converteix ja en un perill públic. Un perill públic greu, perquè insta al martiri, a la immolació. No deixa de ser curiós que inciti els seus seguidors al martiri aixoplugat sota el paraigua protector de Paul Engler, director del Center for the Woorking Poor i coautor, amb el seu germà Mark, del Manual de desobediència civil.

El tal Paul Engler, en una entrevista a Vilaweb que Torra va recomanar als seus seguidors a Twitter, ho deia ben clar: “Morir com un màrtir és inherent als moviments guanyadors. No vols que passi, però és inevitable quan augmentes la tensió”. Abans havia explicat que “si els catalans voleu guanyar heu de polaritzar molt més i acceptar alts nivells de sacrifici”. Que un president de la Generalitat –i, per tant, màxim representant de l’Estat a Catalunya– promogui les idees d’un personatge com Paul Engler, que s’autodefineix com a “místic cristià” i predica “la força sacrificial”, és un monument al cinisme polític.

És molt més greu que qui avali i difongui aquestes opinions sigui Torra. Ha estat ell qui d’una manera tan irresponsable com freqüent ha cridat els seus seguidors, sobretot els CDR i el Tsunami Democràtic, a fer accions violentes i de boicot, en certs casos amb la seva participació personal i de familiars seus. Recordem aquell “apreteu,  apreteu!” que va adreçar als CDR. Caldria saber què hi ha del cert en les acusacions policials contra ell per la seva suposada col·laboració amb alguns CDR particularment radicalitzats que haurien preparat l’ocupació del Parlament –per cert, amb l’ús d’uns mètodes no gens pacífics. Allò que encara fa que sigui molt més escandalosa i moralment menyspreable aquesta, per ara, última flatulència verbal i mental de Quim Torra és que està en contradicció radical amb alguns dels seus referents històrics, com el xenòfob Daniel Cardona –fundador d’Estat Català i de Nosaltres Sols–, els criminals Miquel i Josep Badia –uns policies torturadors i assassins de sindicalistes i d'altres adversaris polítics–, i també d’un subjecte tan tèrbol i menyspreable com Josep Dencàs. Conseller de Governació amb Lluís Companys ja com a president de la Generalitat, Josep Dencàs, impulsor dels tristament cèlebres escamots feixistes d’Estat Català, va ser un dels instigadors principals dels lamentables Fets del 6 d’Octubre del 1934. No obstant això, en comptes d’assumir “la força sacrificial” o “el martiri” que Torra demana ara als seus seguidors, aleshores Josep Dencàs va fugir, i ho va fer per les clavegueres.

Dencàs va actuar d’una manera ben diferent de tots els altres membres del govern presidit per Lluís Companys –entre altres, Josep Tarradellas– que no van estar d’acord amb la proclamació però no van voler defugir les seves responsabilitats i van ser condemnats a llargues penes de presó. Després d’un breu exili, Dencàs va tornar a fugir, poc després de l’inici de la Guerra Civil, el 2 d’agost del 1936 i va passar de Gènova a França, i finalment a Tànger, on va morir l’any 1966. Quin cinisme té Torra quan  reclama als seus seguidors “martiri” i “força sacrificial”, mentre exalça com a grans referents polítics subjectes com Josep Dencàs, Daniel Cardona o Miquel i Josep Badia!

Això ja passa de taca d’oli! Fa que Quim Torra sigui un autèntic perill públic. Entre altres raons, perquè el tal Paul Engler propugna també la “polarització” com a aplicació pràctica de la desobediència civil.

La “polarització” defensada per Paul Engler, i també per Quim Torra, implica la radicalització dels extrems i, doncs, el seu enfrontament directe, si cal violent, amb la conseqüència evident del “sacrifici” i el “martiri”. Enlloc del món és desitjable la “polarització”. A Catalunya encara molt menys. Entre altres raons, perquè ja estem massa polaritzats. I si Quim Torra desitja “martiris” i “sacrificis”, que comenci a donar exemple i s’immoli d’una vegada. Em temo, però, que preferirà seguir l’exemple del seu tan admirat i lloat Josep Dencàs i fugirà. Per les clavegueres?