Amb més de 260.000 persones contagiades i gairebé 12.000 morts, la Covid-19 ha colpejat dramàticament Catalunya, amb una virulència com s'ha vist en pocs llocs del Món. Els efectes econòmics de la pandèmia també són paorosos. L'atur s'havia enfilat, a finals del mes d'abril, a 467.810 persones i gairebé 100.000 empreses han presentat ERTOs, que afecten més de 715.000 treballadors.

La situació sanitària i social és d'una extrema emergència. Les cues per aconseguir aliments gratuïts són l'expressió de la misèria que està minant la societat. La “nova normalitat” que se'ns anuncia vindrà acompanyada, inevitablement, del tancament de molts negocis i de l'aprofundiment de la crisi laboral.

Ha coincidit el pic de la pandèmia amb el 40è aniversari de la restitució del Parlament de Catalunya, la nostra màxima institució d'autogovern. Les tràgiques circumstàncies que ens toquen viure han esvaït la commemoració institucional d'aquest esdeveniment. Pels qui vam néixer i créixer sota la bota del franquisme, el retorn del president Josep Tarradellas, l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia i el restabliment del Parlament del Parc de la Ciutadella són fites inoblidables.

El contrast entre aquells dies de la primavera del 1980, curulls d'optimisme i d'esperança col·lectiva, amb aquests dies de la primavera del 2020, marcats per la tristor i el vertigen de la incertesa, produeix esgarrifances. La sensació d'hecatombe està, en el nostre cas, augmentada per l'absència d'un lideratge polític i d'un referent sòlid, capaç de respondre a les angoixes i als anhels dels catalans.

No vull carregar les tintes contra el president Quim Torra. És com és i no se li pot demanar més. Va accedir al càrrec per accident, com a president vicari en absència de Carles Puigdemont. Per remarcar el caire provisional de les seves funcions, fins i tot ha deixat buit el despatx presidencial del Palau de la Generalitat. Es vanta que no és un polític “professional” i a fe de Déu que demostra un profund desconeixement del funcionament de l'administració i dels laberints de la gestió pública, que a més no li interessen en absolut.

Quim Torra transmet estrès, inseguretat i precarietat. Sap que la seva continuïtat penja de la decisió del Tribunal Suprem sobre el seu ridícul acte de desobediència amb la pancarta del balcó del Palau de la plaça de Sant Jaume. Per la seva dignitat i la de la institució que representa no pot vincular l'agenda política, econòmica i social del país al desenllaç judicial d'aquest episodi, menor i anecdòtic. És menystenir la Generalitat i Catalunya, en uns moments de gran dramatisme i dolor col·lectiu.

Ell admira els homes d'acció (Pau Claris, Rafael de Casanova, Francesc Macià, els germans Badia…), però Quim Torra no és un home d'acció ni té fusta de comandament. No dubto que la delicada situació familiar que té, atacada per problemes de salut, condiciona molt la seva manera de fer. L'entenc.

A diferència d'altres referents independentistes històrics, l'actual president de la Generalitat mai no arriscarà ni la seva vida ni el seu patrimoni pels ideals patriòtics. Per entendre'ns: el president Lluís Companys tenia el problema familiar del seu fill Lluïset, però va proclamar l'Estat català, es va involucrar a fons en la Guerra Civil i va acabar afusellat al castell de Montjuïc.

No dubto que Quim Torra és un gran patriota i respecto el seu amor apassionat i platònic per la seva Catalunya noucentista. Però haig de dir que, lamentablement, no és l'home que Catalunya necessita en aquests moments crítics de la nostra història. No té energia, no té empatia, no té capacitat de convocatòria –més enllà del cercle de convençuts acrítics que l'envolten-, no té geni creador ni innovador, no té carisma, no té credibilitat.

La seva figura pública s'ha anat esllanguint i apagant a mesura que la pandèmia de la Covid-19 ha anat avançant i destrossant Catalunya. Avui, Quim Torra és un home cansat, desbordat i aclaparat.

El seu nom anirà associat, per sempre més, a la desfeta sanitària, humanitària i econòmica que va patir Catalunya l'any 20 del segle XXI. I la història dirà que el Govern de la Generalitat, sota la seva presidència, va actuar d'una manera molt deficient i insuficient. L'alta mortaldat registrada a les residències de la gent gran, que són competència exclusiva del Govern català, el perseguirà tot el que li queda de vida i més enllà.

Per això, com que sé que és una bona persona i que té els sentiments a flor de pell, li demano que mantingui la paraula donada i convoqui eleccions, ara que els pressupostos –encara que siguin paper mullat- ja han estat aprovats pel Parlament. Quim Torra no pot negar l'evidència: el Govern de coalició JxCat i ERC que presideix està trencat i totalment amortitzat.

També l'espai polític que ell representa, que és una coalició del PDECat, CDC i independents de la corda de Carles Puigdemont, fa aigües. Després de la sentència del Tribunal Suprem sobre el cas Palau, el PDECat –organització continuadora de CDC- està mort i enterrat. Així ho ha vist Marta Pascal, que, molt encertadament, ha estripat el carnet i ha creat el nou Partit Nacionalista Català (PNC), que recollirà les restes del naufragi convergent.

La legislatura que va començar amb les eleccions del 21-D del 2017 està trinxada i acabada. Pot petar en qualsevol moment: per la sentència del Tribunal Suprem, per la decisió d'ERC de retirar-se del Govern o per una escissió interna de JxCat que se sumi al projecte del PNC. Quim Torra és plenament conscient d'aquestes enormes fragilitats i el més honorable és que ell mateix assumeixi tot seguit la decisió inevitable que, tard o d'hora, ha d'adoptar: la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya.

Per la seva trajectòria d'independentista independent, Quim Torra no pot anorrear la seva biografia. No pot deixar podrir, encara més, el Govern de la Generalitat en espera que l'eurodiputat Carles Puigdemont reorganitzi, des de Waterloo, el trencaclosques d'interessos diversos de JxCat (que és una marca registrada per CDC), PDECat, la Crida i el Consell per la República.

Aquest galimaties no té una solució a la vista. Entre altres coses, perquè dirigir un partit català des de Bèlgica és una tasca impossible, per molt que existeixin Skype, Zoom o Team. Mantenir en situació d'extrema precarietat el Govern de la Generalitat perquè cal guanyar temps per tal que Carles Puigdemont reconstrueixi el gerro trencat de l'antiga Convergència és una temeritat i una irresponsabilitat.

El president Quim Torra refusa convocar eleccions anticipades amb l'excusa que la crisi sanitària, econòmica i social provocada a Catalunya pel coronavirus és massa greu per fer-les. Al contrari: precisament, perquè els efectes de la pandèmia han estat i són catastròfics i cal procedir, amb urgència, a la reconstrucció del país és perquè cal fer eleccions tot seguit i que al Govern de la Generalitat hi hagi, com més aviat millor, un nou equip de gent, preparada i intel·ligent, amb empenta, il·lusió i capacitat per mobilitzar i organitzar totes les energies positives –que són moltes- que hi ha a Catalunya.