Els conceptes, com els éssers vius, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. També es posen de moda o deixen d’estar-ho, s’arraconen i fins i tot es demonitzen, perquè no interessen. Sense anar més lluny, una mica d’això està passant a Catalunya amb el federalisme i les seves variables, que està sent soterrat pel binari simplisme: independentistes-unionistes.
Sembla que per a alguns politòlegs, el tema pot resultar una miqueta antiquat i per descomptat per als nacionalistes en general, el terme no evoca res de bo pel que d’espuri comporta. Es pot consentir que l’amor a la pàtria, pur, lineal, íntegre… pot ser tacat amb qualsevol fórmula capaç d’afeblir-lo o qüestionar-lo? Hi haurà els qui associaran el federalisme a l’antiga Alemanya occidental, no faltaran els qui l’identifiquin amb els uniformes blaus dels yankees en la guerra americana de secessió, però cal no oblidar que el 6 d’octubre de 1934, el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
És cert que el federalisme pot entendre’s com un sistema polític en el qual les funcions de govern estan repartides entre territoris associats, que deleguen competències en un ens federal central. No obstant això, per a Pierre-Joseph Proudhon -el filòsof francès que va encunyar allò que “la llibertat no és filla de l’ordre sinó la seva mare”-, la Federació no és solament una forma d’Estat sinó un principi. “Un individu està federat solament i si cada part rep a canvi del que ha donat alguna cosa proporcional i si es dóna a la federació menys llibertat de la que té l’individu”, afirma Proudhon. “Si no hi ha acord, no hi ha llibertat”, recalca.
I això val des de la parella fins a l’organització de l’Estat, passant per tot el que en la condició humana tracta de compaginar diversitat i unitat. “L’avantatge del sistema federal és que pot reunir en un mateix àmbit totes aquestes forces avui disperses i guiar-les cap a un objectiu superior i comú a tots en tot ordre d’interessos”, escrivia J. Casas Cartañá, en l’edició del 9 de maig de 1933 d’El Diluvi. El federalisme ofereix alternatives als problemes derivats de la diversitat ètnica, religiosa, política, social, econòmica… És una resposta a les divisions polítiques i socials, que implica el reconeixement que els interessos i valors en conflicte sempre estan latents, i que aquest conflicte és normal. Etimològicament, el terme “federació” implica aliança o pacte d’unió i prové del llatí foedus. Foederare equival a unir, lligar o compondre.
No fa encara molt, al maig de 2013, el PSC va llançar un projecte que, sota el títol “Per una reforma constitucional federal”, proclamava que “el federalisme està especialment indicat per vertebrar Estats que contenen diferents nacions i per això resulta adequat per a Espanya”. On ha anat a parar aquest propòsit? Potser al mateix lloc que l’estupenda iniciativa Federalistes d’Esquerres, que tants suports va recollir a Catalunya i que alguna cosa o algú es va encarregar de dissoldre?
I així estem. Assistint, de vegades atònits, al pols entre patriotes d’un i altre signe, veient com es torpedeja la “tercera via” (que així s’ha denominat tot el que se surti de la dialèctica dominant), reduint tot l’assumpte a referèndum sí-referèndum no… Potser no estaria malament prestar una mica més d’atenció al que vol dir el lehendakari Iñigo Urkullu, quan proposa federalizar el País Basc.
