Després, quan ja s’hagin barallat prou, si és que hi ha mai un prou, quan recomptem els danys, algú s’haurà de preguntar: de qui són aquests morts? De moment, els infectats s’acumulen a Madrid i els governs, espanyol i madrileny, llencen missatges contradictoris, que no fan més que desconcertar una població, la d’allà i la d’aquí, que viu amb l’ai al cor des del març. I ja se sap, quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar. Si d’alguna cosa n’hem tret l’aigua clara en aquesta pandèmia, és que el temps és or i no aïllis demà el que puguis aïllar avui. I en el cas de Madrid, ja triguem. Com sempre, destinem més temps i esforços a discutir, que ha resoldre, i això acaba tenint un preu molt elevat. Morts. Ho sabem, però no escarmentem.
Si no fos perquè ens hi juguem la vida, riuríem. Les embarbussades de la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ja són històriques. La seva definició de Madrid, "Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins d'Espanya. Què és Madrid si no és Espanya? No és de ningú perquè és de tots", es fa un lloc entre les grans frases. “¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción; y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son". Si Calderón de la Barca alcés el cap… Joaquín Sabina pren notes.
Què punyeta ens fa falta per deixar de barallar-nos? Oficialment, la pandèmia ja supera l’esgarrifosa xifra del milió de persones mortes arreu del món. Un recompte que, segons els experts, està clarament subestimat. No són un milió, sinó moltes més. A Espanya, la xifra fa dies que va sobrepassar els 30.000 morts, a Catalunya anem cap als sis mil i Madrid cap als nou mil. Malgrat això, no hi ha treva i els polítics, d’aquí i d’allà i de més enllà, només saben comptar vots, no morts. No cauen en la idea que els morts eren vius que, segurament, votaven.
Gabriel Rufián es preguntava l’altre dia si inhabilitaran Ayuso per desobediència, com han fet amb Quim Torra. La pandèmia creix i els polítics a la seva. Això no impedeix que la destitució de Torra clami al cel, per desproporcionada, i que, extravagàncies al marge, l’ocurrència de Rufián pugui ser encertada. Però, i tornant al clam, res és més important en aquests moments que el control de la pandèmia i els esforços polítics, tots, haurien d’estar centrats només en aquest objectiu. La idea seria parar-ho tot i unir esforços en un mateix sentit, i fer-ho abans no sigui massa tard.
