L’escriptora Nahat El Hachmi acaba de publicar el llibre “Sempre han parlat per nosaltres”. Explica en cent pàgines la seva frustració perquè des de posicions feministes o d’esquerres es justifiquen actituds i comportaments repressius contra les dones que ella creia exclusius dels sectors conservadors i retrògrads de l’Islam. A El Hachmi la molesta especialment que les dones que, com ella, han aconseguit deslliurar-se del control masclista que comporta l’Islam amb sacriificis personals enormes es trobin ara amb què es defensi aquesta repressió des de plantejaments suposadament feministes o progressistes. No vol que parlin en nom seu ni els islamistes de tota la vida ni els nouvinguts a la fe d’un feminisme islàmic que considera un invent contradictori.

La seva reflexió és útil i traslladable a d’altres debats. A totes les discussions és bo que tinguem idees pròpies i no donem per bones les que defensa la majoria o el nostre grup de confiança política o social. Parlem del procés independentista català, el Brexit britànic, la legalització de la prostitució o la regulació dels ventres de lloguer. És imprescindible que ningú no parli per nosaltres, com reclama Nahat en parlar de la dona i l’Islam. No hem de ser independentistes perquè el nostre entorn ho sigui. O no hem de ser partidaris del federalisme perquè som del PSC i aquesta és la seva opció per encaixar Catalunya i Espanya. Que la Gran Bretanya continuï dins la Unió Europea o se’n vagi té avantatges i inconvenients que els afectats i interessats han de valorar de forma raonada i documentada. La defensa de la legalització de la prostitució o del recurs a ventres de lloguer per tenir fills es pot fer amb arguments a tenir en compte o amb estirabots absurds. Correspon a cada ciutadà i ciutadana reflexionar-hi i adoptar una posició favorable o contrària en cada una d’aquestes qüestions.

Com que defenso que ningú ha de parlar per mi o per cap de nosaltres, no puc donar gaire consells a l’hora de decidir en quin sentit decantar-se davant d’una sentència del Tribunal Suprem o unes eleccions generals espanyoles el 10 de novembre. Sí que goso dir, però, que discrepo dels que asseguren que ‘el client o la majoria tenen sempre la raó’. I que adoptar la posició més còmoda per estalviar-se discusions a casa o a la feina pot ser pràctic però també un exercici de covardia.

Un darrer comentario: per saber com tracta l’Islam a les dones llegiu Nahat El Hachmi i també algun document de les dones que defensen que un ‘feminisme islàmic’ és possible. I arribeu a les vostres pròpies conclusions. La meva la tinc claríssima.

Però que ningú no parli per vosaltres.