La pandèmia actual ha posat en evidència a Catalunya que les prestacions sociosanitàries no s’han fet sempre amb el rigor, la seriositat i les condicions que caldrien. I no ho dic especialment pel nombre incomptable de morts que hi ha aquests dies a les residències d’avis. Més enllà del sistema sanitari en sentit estricte, on, malgrat la falta de recursos i les retallades, les coses es fan amb professionalitat i amb una gestió pública que evita situacions de precarietat, de confusió o de flagrants incompliments, en el món sociosanitari les coses no són, com s’ha pogut veure ara, ben bé així. És un àmbit necessari i imprescindible, però erigit de manera confusa, opaca, obscura, on el que és públic i el que és privat es barreja, com es confon el que hauria de ser un dret amb una caritat cristiana mal entesa.
La Catalunya actual continua sent un retrat fidel del país que es va dissenyar a l’època pujolista. Al Gran Conductor li agradava embolicar les coses i especialment convertir el que era un dret en una concessió generosa, la qual els seus adeptes arbitraven de manera discrecional i amb actitud displicent. Un món on molt aviat apareixeria un gran entramat de fundacions i associacions poc clares que s’encarregarien de portar a la pràctica les polítiques governamentals que no es feien ni amb les estructures ni amb la professionalitat pública. Un sistema de concessions a empreses privades, de dotació de recursos públics, els beneficiaris de les quals sempre intentaven dissimular la seva vocació crematística amb declaracions benintencionades sobre la seva extraordinària i desinteressada funció social.
No cal dir que, si hom pretenia saber qui era qui en aquest món, sempre li apareixien noms vinculats al món convergent, que entrarien després o estaven de sortida de responsabilitats en les conselleries d’acció social o de salut. En el món molt a l’estil peronista que gasta aquesta gent, el clientelisme polític i aprofitar qualsevol cosa per fer propaganda es tenien com a dret adquirit. Emblemàtics i representatius d’aquests comportaments van ser-ho els honorables consellers Antoni Comas o Josep Lluís Cleries.
El tema de les residències d’avis ha estat un dels negocis més profitosos i indecents, tal com s’ha posat de manifest ara. Val a dir, però, que hi ha periodistes que porten molts anys denunciant-ho i no se’ls ha fet gens de cas. Poques places públiques i màniga ampla a autoritzar ofertes privades sense gaires garanties ni controls estrictes. Instal·lacions sovint deficients malgrat ser institucions caríssimes, insuficients en espai i equipaments, amb exageradament molt poc personal i sovint amb un tracte molt poc adequat i poc humanitari als avis que hi han anat a parar.
Certament que hi ha de tot. Com també, en casos extrems, algunes residències que han practicat la tècnica d’escurar les butxaques i el patrimoni dels internats. No hi ha hagut ni control ni exigències sobre unes empreses que han construït el seu negoci sobre la necessitat de la gent gran, mentre els governants presumien públicament de tenir el tema resolt amb costos relativament baixos per a ells i sense haver-se’n
d’ocupar particularment. No hi ha miracles. Són els familiars de la gent ingressada qui cobreix no només els 'costos', sinó també el marge de benefici bastant ample en molts casos que aquestes empreses presentades com a emprenedores socials han acumulat.
Però el coronavirus ha evidenciat les estructures fràgils, i sovint indecents, sobre les quals s’havia establert el trànsit final dels nostres vells. Situacions dantesques de persones abandonades a la dissort de la malaltia amb escassa atenció i cap confort, en residències abjectes i pràcticament sense personal, i el poc que tenen poc adequat, precari i molt mal pagat. Residències gairebé sense capacitat per retirar els morts que acumulaven, una colla de les quals eren gestionades per Mutuam, una societat formada pel bo i millor de la conselleria de Sanitat de l’època de Boi Ruiz.
La Catalunya de l’amiguisme va generar monstres. En el món sanitari i de l’assistència social se n’hi van concentrar molts. Tothom va mirar i mira cap a una altra banda, perquè generalment els pinxos acostumen a anar ben vestits. Hi ha deixadeses imperdonables, però n’hi ha que són criminals.
