Decidit: el PP presidirà la Junta d’Andalusia, Cs el Parlament i Vox entrarà a la Mesa (amb veu i vot). Encara que, com la mort de Santiago Nasar a mans dels bessons Vicario, sigui anunciada, ens trobem davant d’una mala notícia, pèssima, nefasta... Vagi per endavant, doncs, el meu més sentit condol per la democràcia andalusa (a.c.s.). Si bé és cert que a la terra de Lorca li convenia una bona sacsejada, i que el PSOE duia massa temps fent i desfent al seu lliure albir, no és menys cert que la tripleta de dretes que es repartirà el pastís andalús fa molta por. No veig pitjor manera d’acabar un any que, ja per se, ha estat prou nefast.

A Andalusia s’han ajuntat la fam, les ganes de menjar i la gola. No crec que els andalusos mereixin tanta dissort, però no hi havia massa més on remenar... Després d’un etern i estret sender socialista, els andalusos han triat el que resumia el ‘filòsof’ Mariano Rajoy amb una de les seves típiques i desmanegades frases: "Com més malament, millor per a tots. I com pitjor per a tots, millor. Millor per a mi el seu benefici polític"... Massa sovint els electors perden l’oremus i, per contradir l’establishment, acaben votant el més estrafolari que troben, abans Ruiz Mateos o Jesús Gil, i ara Vox o qualsevol altre desaprensiu.

El cert és que els andalusos faran de conillet d’índies del primer experiment de les dretes espanyoles. Un Frankenstein amb Vox, la ultradreta desacomplexada, escorant la nau andalusa cap a posicionaments fonamentalistes. Si almenys tot plegat servís per fer obrir els ulls als qui voten a la babalà... Però em temo que tampoc.

Si bé és cert que Pedro Sánchez no és ni serà la panacea que Catalunya desespera per recuperar el rumb, que el president socialista ja fa prou en mantenir el seu propi nord, que els líders independentistes injustament empresonats no sortiran en llibertat de manera imminent, que el referèndum sembla lluny de ser una realitat, no és menys cert que hi ha mals majors. Catalunya faria bé de fixar un ull en el record del passat (Rajoy, 155...) i l’altre mirant cap a Andalusia. El que passarà els propers temps al sud pot servir d’exemple del que no voldríem que passés mai a Catalunya. I, com diu la màxima, quan vegis les barbes del veí (andalús) afaitar, posa les teves a remullar (catalanes). Tot i que, com també deia Josep Pla, “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, no és menys cert que no seria difícil trobar les set diferències entre un Sánchez/Iglesias i un Casado/Rivera/Abascal. Així, malgrat els malgrats, faria bé el bloc independentista de rumiar-se dos cops si deixa caure Sánchez i s’aventura a quedar a expenses d’una Espanya a la deriva de Vox. O, a Catalunya també volem allò de quant pitjor, millor?