Psicosi

Els molestem, els fem por i més por que els farem“, va dir ufanós Carles Puigdemont als alcaldes que, l’1 de juliol passat, van acudir a Barcelona a retre-li homenatge. Les seves paraules semblaven adreçades al govern central, encara que el plural emprat deixava suposar que incloïa a uns altres. Qui? Potser el subconscient li estava jugant una mala passada i, en realitat, a qui estava enviant aquell missatge era als ciutadans de Catalunya. Si s’ha de jutjar pels fets, així ha estat.

Tal vegada, en un període no gaire dilatat de temps puguin articular-se a Catalunya transaccions polítiques capaces de superar, atenuar o canalitzar alguns dels aguts conflictes que patim. No obstant això, molt més difícil, costós i dilatat serà, previsiblement, rehabilitar la convivència entre les persones, atrapades en una psicosi personal i col·lectiva que estem sofrint tots i cadascun dels que vivim aquí.

La psicosi, que s’utilitza en psiquiatria per referir-se a un estat mental descrit com una escissió o pèrdua de contacte amb la realitat, s’ha instal·lat, a causa del “procés”, no solament en l’imaginari col·lectiu de Catalunya, sinó individualment, en cadascun de nosaltres. No hi ha ningú que se’n salvi. En cada família, grup o entorn d’amistats, s’ha propagat com a taca d’oli una casuística de desacords, també deliris i pensaments desorganitzats, propis de la psicosi, que en la majoria dels casos ha desembocat en ruptures.

Igual que ens passa quan experimentem una gran pèrdua, una crisi d’afectes o se’ns comunica una malaltia greu, el “procés” ha fet saltar pels aires les nostres rutines, trastoca els nostres hàbits, cortocircuita les nostres distraccions… Les coses que conformen la nostra quotidianeïtat deixen de tenir sentit. Les tasques pendents es posposen o s’abandonen. La vida segueix, sí, però trastocada.

Tot això, amb un tuf de guerra civil, d’enfrontament fratricida. Perquè el mal rotllo, que comença per la mateixa família, es va ampliant a tot el teixit social. Ningú se’n deslliura. I en aquest estat de coses, comença a experimentar-se una altra sensació molt associada a les psicopaties, que és la por. Primer difosa, gairebé infundada, i després, quan les empreses marxen en estampida, el carrer es converteix en caixa de ressonància, els balcons en aparador de greuges, en quelcom tangible.

Psicosi, que a les xarxes adquireix tons especialment esbojarrats, sobretot quan vehiculen mentides catastrofistes, estudiadament nocives, mobilitzadores dels pitjors sentiments. Clima especialment tòxic, maligne, pervers, quan es trasllada a les aules. Atmosfera que acaba fent-nos més lletja l’existència, més trista la vida. I que, encara que arribin les pluges, serà difícil d’esventar. Perquè, com ara es diu, el mal ja està fet. O sigui, que Puigdemont, seguint les passes de la cèlebre pel·lícula d’Alfred Hitchcock, se’ns ha revelat com un consumat deixeble del gènere slasher, que consisteix, com ell mateix va dir, en fer por.

(Visited 32 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari