Un estudiant de Periodisme em comentava, fa uns dies, que li costava d’entendre que el debat polític i mediàtic dels darrers anys estigués segrestat per qüestions i detalls de tot tipus vinculats al ‘procés’ independentista. Ho comentava arran de l’episodi de les pancartes que han anat penjant i despenjant del balcó del Palau de la Generalitat. “A vegades penso que estic somiant”. No, no és un somni. Tot i que molts firmaríem on fos perquè ens diguessin, en despertar-nos un bon dia, que el tema està resolt i tancat. En favor d’uns o dels altres. Tant li fa. Però que, finalment, els periodistes podrien tornar a informar de qüestions més relacionades amb les necessitats quotidianes dels ciutadans.

Un periodista, més veterà que el meu amic estudiant, Rafael Jorba, també clamava en un article recent perquè s’acabi aquest malson. “Ja n’hi ha prou d’aquest color!” el titulava. I em venia al cap el mític ‘Prou!’ amb què un tercer periodista, Josep Cuní, posava fi a la cridòria que s'havia apoderat d'una tertúlia que moderava, amb una quarta periodista per enmig, Pilar Rahola.

Per sota d’aquest protagonisme absolut del ‘procés’ als nostres mitjans de comunicació i les nostres vides hi ha un altre periodisme, però. L’he constatat en participar com a membre del tribunal dels Premis Montserrat Roig al periodisme i la comunicació social de Barcelona que concedeix l'Ajuntament. Aquest divendres decidirem qui són els premiats. Us ben asseguro que és una injecció d’il·lusió i confiança en què no només ‘un altre periodisme és possible’ sinó que existeix. Existeix tot i que el coneixem i en parlem poc. Per això es necessiten premis com el que du el nom d’una periodista que el representa perfectament.

El nombre total de candidatures que hem avaluat supera el centenar. Els nostres mitjans de comunicació –els convencionals i potents i els més modestos i de base- han parlat de les qüestions que poques vegades, o mai, obren els informatius de ràdio o televisió o ocupen les portades dels diaris, en paper o digitals.

Potser tots els ciutadans haurien de ser jurats de premis com el Montserrat Roig. Aleshores  potser ens adonaríem que hi ha un periodisme i uns periodistes que es preocupen per l’alzheimer, la pobresa, l’autisme, el càncer, la dependència, els col·lapses a urgències, el racisme, la immigració maltractada, els refugiats oblidats per les administracions, la solitud de la vellesa, els desnonaments, els sense sostre, les capacitats diferents, la desigualtat de gènere, la salut mental, l’assetjament a l’escola o per Internet, la memòria històrica, els col·lectius LGTBI, la segregació escolar, la precarietat laboral, els menors no acompanyats, els abusos sexuals a menors i dones, la fibromiàlgia, el canvi climàtic, la solidaritat i la cooperació amb les mil i una necessitats d’un Sud del qual el Primer Món n’ha abusat sempre i ho continua fent...

No, no estem dormint. No estem somiant. Existeixen molts colors. I hi ha molts periodistes, joves i grans, que ens dibuixen una realitat que malda per emergir sota els crits que ens eixorden, entretenen i despisten.