Hem hagut d’esperar uns interminables 44 anys, l’últim dels quals convertit en un lamentable viacrucis de litigis amb la família, pesats tràmits administratius, picabaralles polítiques i desafiaments de capellans arnosos. 44 anys de vergonyosa espera de les víctimes per contemplar per fi el desnonament del dictador del seu tron terrenal que han culminat amb un delirant espectacle de besnétes escopint malediccions, afins a la causa hospitalitzats per hipotèrmia i colpistes transformats en una còpia exacta de la mòmia. La cirereta del macabre xou per desallotjar Franco del Valle de los Caídos l’han posada els germans Verdugo, l’empresa encarregada de retirar la pesada llosa de l’infame santuari. No se m’acut un nom millor per definir la bèstia.
A l’espera de l’exclusiva amb les fotos prohibides de la profanació en nom de la democràcia, em quedo amb les imatges de la família. No parlo ja de l’actitud xulesca demostrada al llarg de tota la massa respectuosa operació de canvi de domicili, sinó de la quantitat de dròpols que viuen del cognom i l’herència de l’assassí, i en fan immoral ostentació per a escarni de molts. A destacar les banderetes a la solapa dels abrics i els infructuosos intents d’enterrar la pelleringa embolicada amb la bandera franquista com si fos un rotllet de primavera. Lamento la decepció dels que s’esperaven que el trasllat fins al cementiri es faria a l’estil botafumeiro, però ja ens havien explicat que el fricandó pujaria al cel abans de tornar a l’infern encabit en un helicòpter i que no es repartirien ni relíquies ni ossos per al caldo.
Molts dels que dijous passat no ens vam perdre detall de l’esdeveniment històric desitjàvem íntimament que la justícia divina fes acte de presència en algun moment amb el seu llamp, bé esmicolant l’helicòpter militar durant el trasllat de l’andròmina, bé ensorrant el mausoleu erigit a la infàmia i construït per presoners on es barregen les restes de més de 33.000 víctimes de la guerra. Lamentablement no va passar res i ningú, tret dels esllomats treballadors de la funerària que van suar la cansalada amb les despulles, va prendre mal. Ni els zombies van sortir de les tombes per menjar-se el cervell dels guillats que s’esperaven per a l’aquelarre, ni cap paracaigudista es va enredar a la farola.
Amb aquest gest que ens ha costat un ou, el PSOE ha obert la caixa dels trons i no tinc tan clar que la decisió el pugui beneficiar electoralment el 10-N. Als que defensem la memòria antifranquista, per raons familiars o romàntiques, la mudança del botxí ens arriba tard i ens sap a poc, i la majoria no li perdonem a Pedro que no hagi pactat amb Pablo. Dit això, queden moltes assignatures pendents. La primera, portar a terme una política de recuperació de la memòria històrica de debò. I això passa per la retirada dels reconeixements (i les pensions, els béns i els privilegis) als franquistes començant per la impresentable família del cadàver, la investigació dels crims i l’assumpció de responsabilitats, i la reparació de l’honor de les víctimes (localització de fosses, identificació, enterraments dignes i reconeixement públic).
Queda també plantejar què fer amb el mausoleu de marres. Jo voto per arrasar-ho tot. I mentre esperem quatre dècades més a que ens arribi la inspiració, podem rescatar de l’oblit el llibre del periodista Daniel Sueiro sobre la demencial baluerna franquista. El treball d’investigació parla de la inspiració que el monument va suposar per a altres grans estadistes com Pinochet i explica sucoses anècdotes sobre els il·luminats que el van construir. N’hi ha de macabres, com la del falangista que va caure a la fossa buida i que no se sap si va sortir viu o mort, i també de masclistes, com les quatre virtuts representades per homes joves perquè el misogin dictador deia que les dones som de tot menys virtuoses. Per això suposo que es va casar amb un alienígena hermafrodita.
Gaudim, doncs, del moment i celebrem que ell és mort i nosaltres vius de miracle.
