Em contacta una amiga del més enllà. Ha de venir a Barcelona per raons de feina i em pregunta com està de caldejat l’ambient. Li dic que esperi un moment, que trec el cap per la finestra. No ha de patir de moment per la seva vida, li responc. Tret d’algun samurai amb catana fent de majorette per la Rambla i el típic superman amb capa estelada tallant carrers pacíficament, a Barcelona es respira sobretot gasos verinosos i pixats, com mana la tradició. Deu ser la calma abans de la tempesta que vaticina l’helicòpter que està donant pel sac des de dissabte passat o potser és que encara no ens hem recuperat del tot del xou del 12-O amb el paracaigudista penjat a la farola com a metàfora d’aquesta Espanya que no sap cap a on va.

La sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics presos ha arribat per afegir més gasolina al foc. M’ha molestat la descarada filtració del veredicte que s’ha fet els dies previs a través de l’òrgan oficiós del govern socialista en un intent desesperat de desactivar possibles mobilitzacions. Suposo que Pedro Picapiedra deu haver pensat que sempre és menys dolorós que t’empalin a poc a poc i que el 10-N tot serà ja història. La república catalana de pa sucat amb oli, el seu fracàs com a president de govern, la mòmia de Franco donant pel sac i els fatxes fent-se un embolic a l’hora de desfilar s’hauran oblidat i el ramat tornarà a celebrar la festa de la democràcia donant la majoria absoluta als socialistes. Ho té clar.

Digueu-me pessimista, però jo el que veig és un gran atzucac, un carreró sense sortida, una altra oportunitat perduda per tornar al terreny de la política, que és d’on no hauríem hagut de sortir mai si els nostres representants públics tinguessin dos dits de front. I amb un cec que no vol escoltar i un sord que no vol veure no anem enlloc o potser anem directament al precipici, que és pitjor. I així tenim a un cantó el ruc Casado dient que “qui la fa, la paga” mentre es frega les mans de cara a la pròxima cita electoral i a l’altre el gens honorable Torra atiant les masses a tornar-se a sacrificar-se per la pàtria i deixar-se atonyinar per la policia, l’espanyola i la catalana, mentre ell s’amaga sota el llit. Som carn de canó.

Per a mi la sentència no és només un càstig a l’eixelebrat independentisme. També obre la porta a que a partir d’ara qualsevol mobilització ciutadana de protesta sigui considerada un atac a l’ordre constitucional establert i condemnada a penes de presó indignes d’un Estat democràtic del segle XXI. Tots aquells que gosem protestar serem uns sediciosos, segons el Suprem. “La sedició no és una altra cosa que una desobediència tumultuària, col·lectiva i acompanyada de resistència o força”, indica el text condemnatori de marres. Seran sediciosos els ciutadans que vulguin la independència i també els que es tanquin per reclamar més equipaments o els que plantin cara a la policia per evitar un desnonament.

I mentre vaig digerint la sentència entre eructes d’estupefacció, els plumífers incendiaris d’una banda i de l’altra tornen a tenir la paraula en aquesta funesta telenovel·la. Ni parlar d’indults, amnistia o reducció de penes per beneficis penitenciaris perquè els condemnats o no són culpables de res o són culpables de tot. “Tots som iguals davant de la llei i tots l’hem de complir”, diu Pedro en funcions aguantant-se el riure. Gràcies a tots per revifar el procés després de dos anys d’agonia i gràcies també per distreure’ns de la nostra realitat quotidiana: la de les desigualtats i les retallades socials, la del genocidi del poble kurd, la de la mort en vida de milers de refugiats que afronten un nou hivern al ras i la de la destrucció del planeta.