Com una pedra en un llac, la Covid-19 està agitant moltes aigües i fent cantar les granotes. Entre elles, les de la privacitat que, més o menys, s'entén com a zona espiritual reservada d'una persona o un grup. Qüestió que no és d'avui, prolifera en aigües tèrboles, i resulta més aviat tediosa per al comú dels mortals.

Des de fa ja temps, existeix la possibilitat de fotografiar des d'una satèl·lit artificial a una persona asseguda en un banc d'un parc, llegint un diari, amb tanta resolució que no sols es pot saber qui és el lector, sinó fins i tot quin diari llegeix. Ara, els drons fan això i molt més com, per exemple, amb ajuda d’un mòbil i GPS, dirigir un míssil contra una persona o un vehicle en marxa. Cosa que s'utilitza, de tant en tant, contra líders palestins.

Quelcom, encara més cridaner si cap, passa amb el so. Per Amazon, qualsevol pot comprar micròfons que permeten captar converses a 100 metres de distància. Segurament, no res comparat amb els atuells de què disposen els policies, espies o els qui estiguin interessats a ficar els nassos en assumptes propis o aliens, via àudio.

Més il·lustratiu, si cap, és això d'accedir al privat, des de l'univers de les dades. Quelcom crític per a les operadores, les finances, les administracions públiques, els serveis bàsics…, que sembla cosa de juristes i es debat en els mitjans de comunicació. Muntanyes d'informació sobre tots i cadascun de nosaltres s'emmagatzemen, circulen a la velocitat de la llum i s'utilitzen, més del que ens podem imaginar, per a vendre'ns l'hagut i per haver. 

Arribats a aquest punt, cap almenys preguntar-se què és això de la privacitat en un món hiperconnectat, accessible, gairebé translúcid. Sabem que l'elecció de Donald Trump o el referèndum del Brexit, entre moltes altres jugades a tot el món, són producte d'una mena de topinada, en la qual el maneig de les dades adquireix especial protagonisme (Google té 2.000 milions d'usuaris). Cada vegada que traiem el cap a les nostres pantalles, ens assalten infinitat de missatges de tot pelatge, fins a aclaparar-nos. Els bancs i les seves targetes de crèdit, Hisenda i, per descomptat, les companyies de comunicacions que gestionen el trànsit de dades, saben de nosaltres més que nosaltres mateixos.

En aquest panorama, no se salven, sinó tot el contrari, els sistemes sanitaris, les asseguradores mèdiques, les indústries farmacèutiques, i els mil i un focus d'interès que conformen tot un floreixent mercat de dades entorn de la salut i la malaltia, de gran vàlua a l'hora d'establir estratègies i atacar mercats. Ara, quan en alguns llocs d'Orient s'han utilitzat les tecnologies digitals i les dades per a combatre el coronavirus, s'aixeca entre nosaltres una cridòria, esmentant qüestions tan pelegrines com la coneguda docilitat oriental, la nostra congènita inclinació a la democràcia i, com no, l'espantall del Gran Germà que, clar, fa al·lusió directa a la Xina, i per extensió a l'Estat i al sector públic, que és el dolent.

Sorpresos, reconeixem que, més enllà de l'ancestral recurs al confinament, també disposem de tecnologies per a fer front a les epidèmies. Però, ignorants i interessats, aparentem recelar d'elles, en nom de la sacrosanta llibertat. Ben adobat, tot això, de normativa que, per a la ciutadania, es remet a cedir, mitjançant abstrusos formularis, les nostres dades al primer que ens les demana. I que, per descomptat, són utilitzades al seu lliure albir per tercers. 

De tot això, es desprèn que la privacitat, més que un dret o un bé comú, es redueix gairebé a un mite, renyit amb la realitat. Caldria fins i tot preguntar-se si la privacitat no és més que un pretext per a ocultar els actes dels qui tenen alguna cosa a amagar. Per als qui vivim les nostres vides de forma més aviat transparent, que poc o res hem d'amagar, no sembla més assenyat anar acostumant-nos a manejar amb més rigor les noves realitats? Cosa que comporta, com no, el desenvolupament de les nostres capacitats per a separar el blat del bé comú de la palla interessada dels negociants. 

En qualsevol cas, com que les dades han vingut per a quedar-se, tractem de controlar-nos perquè, com passa ara, no acabin fent-ho elles amb nosaltres. Cosa que va molt més allà del Smart City i altres baluernes de lucre, o dels foscos debats tècnic-jurídics sobre tecnologia i llibertats, que no volen entendre, com diu Byung-Chul Han, que avui dia és sobirà qui disposa de dades. “Quan Europa proclama l'estat d'alarma o tanca fronteres -recalca- segueix aferrada a vells models de sobirania”.