El responsable de Creixement, Acords i Desenvolupament de Negoci de Telegram, el català Elies Campo, explica arreu que “diversos països d’arreu del món s’estan fixant en com ho està fent Catalunya amb les aplicacions sobre la Covid-19”. Campo és un català high tech, que es mou sense problemes pels cercles més innovadors dels Estats Units i coneix de primera mà el model de negoci de plataformes de missatgeria com Telegram o la seva principal competidora, WhatsApp. De fet, comparteix trobades amb d’altres desenvolupadors tecnològics i és conscient que el model català de recollida de dades sobre la COVID-19 –possiblement dels més precisos que hi ha Europa, on l’amalgama de models no ajuda a fer bones les comparacions– és referent. En una conversa informal amb l’Elies, gràcies als amics d’Intermèdia, ell explicava que el problema ja no està en el fet de ser uns referents, sinó en què la rapidesa amb què s’han de gestionar els esdeveniments i l’exigència a que ens obliga la lluita contra aquesta pandèmia no ens ajuda a traduir a l’anglès tot el què fem. I, per tant, el coneixement no traspassa totes les fronteres que voldríem.

De la conversa amb l’Elies no només em quedo amb la radiografia exitosa d’un model de recollida de dades que funciona. Ni amb el fet que, malauradament, encara no tenim prou cultura per a democratitzar el coneixement; parlar amb ell també ens va ajudar a poder entendre que Catalunya –i per extensió l’estat espanyol– gaudeix d’un sistema de salut envejable a ulls dels qui viuen als Estats Units. Certament, a l’altra banda de l’Atlàntic, un model de gestió sanitària eminentment privatitzat genera temors a molta gent, fins i tot a professionals com l’Elies que gaudeix d’una auctoritas evident entre els seus companys de professió.

Aquesta crisi ens posa el país i el nostre model sanitari davant del mirall. El sistema no ha col·lapsat, de ben cert, però ha estat a punt de fer-ho. Per poder atendre la Covid-19 s’han desmantellat protocols que permetien atacar ràpidament altres patologies, com recordava el catedràtic de la UdG Ramon Brugada a Twitter, i també m’ho confirmaven professionals ben connectats amb els serveis de cardiologia de Can Ruti. Durant la pandèmia, hi ha hagut més gent que ha mort d’infart, per exemple. Que el sistema no hagi col·lapsat no vol dir que aquells professionals que van advertir que, sense mesures dràstiques, podíem anar pel pedregar hagin de quedar deslegitimats o s’aprofiti la seva inicial preocupació per menystenir la feina que fa l’actual govern de la Generalitat.

Les retallades que va patir el sistema de salut públic de Catalunya no han ajudat gens a què els experts fessin previsions optimistes sobre com respondria davant d’un xoc tan bèstia. Les urnes ja van castigar les retallades i, per tant, ara no és moment de posar el dit a la nafra. Però sí que queda demostrat que un estat es diu 'del benestar' sempre que pugui garantir un sistema de salut i un sistema educatiu de qualitat. Aquells que van advertir d’un possible col·lapse del sistema sanitari, amb encert, van fer una altra cosa: van ajudar a marcar un frame que en futures eleccions ningú gosarà trencar, el de la necessitat d’inversió en el nostre sistema de salut.

Aquesta serà una de les grans lliçons polítiques que, possiblement, ens deixi la Covid-19: les tisorades en salut, igual que les pujades d’impostos, es convertiran en temes tabús per a les futures campanyes electorals. I no vull dir que, en el desplegament d’un pla de govern, liberals o conservadors vulguin 'racionalitzar el sistema' o 'prioritzar les despeses'. Em refereixo a la pressió que les audiències, els votants o la ciutadania –com en vulguin dir– faran perquè cap dels nostres líders usi les qüestions que afecten al nostre sistema de salut com a matèria inflamable dins de l’agre debat polític o electoral.

Donald Trump, als Estats Units, ha retirat l’aportació que el seu govern feia a l’Organització Mundial de la Salut (OMS): al voltant de 115,8 milions de dòlars, que no inclouen les aportacions voluntàries extres i que contribueixen a fer que el país aporti tres quartes parts del pressupost de l’organització. Ho va anunciar orgullós, sense preocupar-se per la seva popularitat i pensant que tornava a marcar l’agenda internacional davant la Xina, el segon contribuent. S’imaginen entrar en aquest debat a Espanya o a Itàlia en un futur proper?