El periodisme a Catalunya pateix tres mals. Un és la vergonya e tenir’uns mitjans públics depenents de la Generalitat que han passat a la història com els més sectaris del segle XXI als països de la Unió Europea del segle XXI. Potser els de Flandes se’ls poden equiparar. Ho desconec però en dubto. Un altre mal és la dependència dels mitjans tradicionals d’entitats financeres que influeixen de forma determinant en la seva línia editorial. I el tercer és la precarietat que afecta gran part dels professionals.

Fa uns dies es va debatre sobre aquesta precarietat en un acte convocat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, el Sindicat de Periodistes de Catalunya, Som Atents i Solidaritat i Comunicació-SICOM. Hi van participar representants del Col·legi de Periodistes de Catalunya, de la Comissió 8 de març, de CNT-Mitjans de Comunicació i periodistes i professors de facultats de Ciències de la Comunicació.

Dona la sensació que la lluita contra la precarietat laboral dels periodistes és inútil. Que no hi ha res a fer, que les coses són com són i no les podem canviar. Que els mateixos directius de mitjans que diuen que s’ha de combatre la precarietat paguen misèries als seus col·laboradors. Ser ‘free lance’ i pretendre viure dignament dels articles o les intervencions en mitjans audiovisuals catalans o espanyols és quasi un impossible. Una de les participants a l’acte va explicar que ella viu de les feines que fa per la BBC. Que si hagués de fer-ho amb el que cobra de les col·laboracions en mitjans d’aquí s’hauria de dedicar a qualsevol altra activitat.

És així? No hi ha res a fer? De França ens arriben notícies que la legislació empara uns mínims drets laborals i retributius pels periodistes, contractats o ‘free lance’. També és cert que el nombre de professionals que surten de les facultats de ciències de la comunicació franceses és molt inferior al dels que es graduen cada any a les nostres.

D’altra banda, els joves periodistes constaten el desnivell enorme que hi ha entre el que els ofereixen per contractar-los i el que cobren els que fa molts anys que treballen en els grans mitjans privats o públics. Us podeu imaginar quina cara posa un periodista jove quan li ofereixen 800 euros per treballar a jornada completa en un digital quan sap que un redactor de base de Catalunya Ràdio o TV3 té una nòmina mitjana de 50.000 euros.

I la cara d’aquest jove periodista s’entristeix més si a més de la precarietat econòmica ha de patir maltractaments psicològics a la redacció, fet malauradament massa freqüent. Mal pagats i mal tractats. És aquest el panorama al que s’han d’acostumar els nostres joves periodistes? Impossible resignar-s’hi.

No sé com es pot capgirar aquesta situació. El que sí sé és que no serà possible si cadascú fa la guerra pel seu compte. Si ens precaritzen a una ens precaritzen a totes, que diuen ara.