Se sap que les grans estrelles mundials guanyen molts diners per jugar a futbol. Un exemple: Cristiano Ronaldo, del Reial Madrid, guanya en 13 minuts el sou mitjà setmanal a Espanya. En canvi, hi ha clubs de futbol que es troben pràcticament davant la insolvència o, pitjor fins i tot, en concurs de creditors com ara l’Hèrcules d’Alacant o l’Elx.
Com pot ser que alguns clubs estiguin en fallida si hi ha jugadors que guanyen tant?, em pregunto primer de tot. Pot ser que alguns d’aquests clubs gastin massa en pagar als futbolistes?
El futbol s’ha convertit en un negoci global en auge, totalment independent de la rendibilitat. És precisament això el que ens ha de cridar l’atenció. Si no és la rendibilitat, quin és el motiu pel qual els inversors compren els clubs? Podria ser que les intencions que amaguen les grans adquisicions de clubs no siguin altres que passar a ser una eina de lobby per influenciar en la nostra societat.
Observem especialment inversors xinesos i àrabs en els clubs de futbol. Sense entrar en detalls, considero que moltes de les compres no són per interès en l’esport-espectacle del futbol, sinó que tenen altres objectius molt diferents. Difícil resulta creure que Suning (Inter de Milà), Sino-Europe (AC Milan), Qatar (París Saint-Germain) i el xeic Mansour bin Zayed Al Nahyan (Manchester City) hagin comprat aquests clubs només per la seva afició al futbol o bé com un negoci per la seva rendibilitat.
Crec que és imprescindible trobar una solució a aquestes compres. Necessitem crear de forma urgent un fairplay financer per tenir lligues més equilibrades i competitives. Això que sona a utopia ja és realitat en les lligues americanes. Els clubs obtenen una rendibilitat i s’asseguren, així, la supervivència econòmica.
Si no canviem la situació financera dels clubs espanyols, on el 95% dels ingressos van destinats a pagar els sous dels jugadors, correm el risc que els nostres clubs siguin objectius d’OPA més o menys hostils d’inversors que podrien utilitzar el nostre hobby favorit com a eina política.
