La política en mans del doctor Frankenstein

Com tanta altra gent de la meva generació, vaig arribar a Frankenstein amb l’adaptació de Kenneth Branagh del 1994 (disponible a Movistar+) mirant-la a classes d’anglès a l’escola. El doctor Frankenstein tenia un somni que, un cop aconseguit, el va perseguir: crear vida des de la matèria inanimada. Mary Shelley, l’autora de Frankenstein o el Prometeu Modern, havia escrit la novel·la als 18 anys el 1816, l’any que no va tenir estiu per culpa de l’erupció del volcà Tampora, a Indonèsia, que va generar carestia d’aliments a tot el món.

Les grans crisis tenen la capacitat de fer aflorar la idea recurrent segons la qual la millor resposta a l’embat serà superar la política i actuar tècnicament, guiats per experts i tècnics. El 2008 els mitjans es van omplir d’economistes; durant el judici als líders del procés, d’advocats, i ara els tenim  farcits d’epidemiòlegs i metges. Això no és dolent per se, però amb el temps he observat que els tècnics  que més m’interessen són els que a la pregunta de “què hem de fer?” responen amb poca contundència. Són persones amb un aparent domini dels seus camps espectacular, capacitat divulgativa notable i àmplia autoritat, però que entenen que a l’hora de parlar de mesures col·lectives, la conversa fuig del seu camp estricte de competència i passa al de la política.

La política en el seu sentit original és la gestió de la cosa pública, dels espais comuns on els  individus actuem. La vida en comú és complexa perquè és fruit de la iologia, la psicologia, l’economia, el dret, la física, la química i el sursum corda. No hi ha respostes
unívoques als reptes comuns. Quan els experts diversos pretenen imposar les seves pedres filosofals, passa com quan et vols tapar amb una manta massa curta, has de decidir si passar fred al pit o als peus. No és que les veus expertes no hagin de guiar les decisions polítiques, és que el polític ha d’escoltar experts en diferents camps i dissenyar actuacions equilibrades que no generin més problemes que no pas en solucionin

Amb la pandèmia hem tingut un bon exemple d’això amb el debat entre decisions a favor de la salut pública contra decisions a favor de l’economia. Tal com s’ha plantejat el debat és fal·laç. “L’economia” no és un grup de senyors grassos amb barret de copa i puro als llavis que juguen a cartes amb els destins de tothom. L’economia som tots. I està àmpliament demostrat que l’evolució dels indicadors econòmics correlaciona amb indicadors de salut pública.

Com millor va l’economia menys alcoholisme, diabetis, assassinats i millor salut pública. Si a aquesta complexitat intrínseca de la cosa pública hi afegim la complexitat de la governança democràtica i territorialment dispersa, el tema encara es torna més enrevessat. El polític no només ha de tenir en compte coneixements tècnics que poden ser contradictoris, sinó que ha de prendre  decisions consensuades socialment i amb la resta d’actors de l’arena política.

Per tal que reptes com la pandèmia, grans crisis econòmiques o projectes col·lectius cabdals es puguin gestionar amb èxit, cal un context favorable al consens, on tots els actors siguin conscients de la gravetat del repte i estiguin disposats a assumir el cost d’oportunitat de no aprofitar-lo per afavorir els seus legítims projectes de part.

A Espanya sembla que no disposem d’aquest context, i per tant les sàvies opinions dels experts no troben bons polítics que les escoltin. L’escenari és dantesc. Un govern liderat per un president que no sembla haver entès que els discursos, més enllà de sonar bé, han de dir alguna cosa. Un líder de l’oposició segrestat pel radicalisme de Vox i una por guerracivilista a Podem. Governs regionals com el de Madrid, amb tan poca cultura política federal que només estan disposats a adoptar mesures si són homogènies a tot l’Estat.  I finalment, un independentisme que al principi de la crisi estava més preocupat per demostrar ser el més dur a l’hora de prendre mesures que no per valorar si aquestes eren realment efectives.

La política no podrà ser mai millor que els seus actors. Necessitem que qui gestioni la cosa pública tingui més visió que un doctor Frankenstein obsessionat amb el seu projecte i estigui disposat a prendre decisions que no s’acabin convertint en un monstre descontrolat.

(Visited 52 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari