El meu 2018 acaba amb un gran desassossec i desconfio que aquestes festes em retornin una mica de seny. En aquests últims set dies un cowboy disfressat de guàrdia urbà ha mort d’un tret al cap la gossa d’un jove sense sostre al mig del carrer; un mosso d’Esquadra s’ha rigut a la cara d’un patriota de la seva república abans d’obrir-li el cap amb la porra i els regidors convergents, republicans i cupaires de Barcelona han fet campana del ple per manifestar-se contra Sánchez. En el cas dels dos primers, ja està bé perquè els paguem perquè ens peguin i disparin. En el cas dels segons, no. Així que espero que els descomptin del sou les hores no treballades com ens fan a la resta de mortals quan fem vaga.
Com sempre passa, els arbres no ens deixen veure el bosc. Per això, de la victòria del patriota Graupera a la primera volta d’unes primàries de pega per encapçalar la llista de l’ANC a Barcelona gairebé ningú se’n recorda. Segons el comunicat oficial del dilluns 17, el filòsof –que no periodista- s’ha imposat per 7.700 vots a l’altre candidat, un tal Alsina que no encerta ni una i que no ha arribat ni als 2.000. Tenint en compte que la població de Barcelona és de poc més d’1,6 milions d’habitants, vaticino per a Graupera un futur molt negre com a alcalde. Ara que també podria estar equivocada si al final l’adopta algú que no sigui Neus Munté.
L’escollit per salvar-nos s’ha declarat molt satisfet de la seva genuïna victòria i ha recordat que “no existeix cap partit barceloní que hagi presentat mai candidats amb tant aval social, tanta participació, tant debat i tant lligam entre votants i acció política”. Deixant de banda el tant de tot que embafa, Graupera comença malament si es pensa que fotent a parir la competència -i sobretot les seves formes poc democràtiques de confeccionar les llistes- farà algun amic. La segona volta del culebrot protagonitzat per aquest noi de casa bona s’ha fet aquest cap de setmana passat, però tot el peix ja estava venut.
Queda lluny aquell plujós i traumàtic 1-O en què el filòsof es va arrossegar per terra amb el seu vestit d’Armani. Suposo que escarmentat per la clavada de la tintoreria, Graupera deu haver pensat que és molt millor veure els toros des de la barrera amb un sou galdós que li garanteixi la neteja en sec dels vestits. I la primera oportunitat de buscar-se un lloc segur són les eleccions municipals (si no hi ha sorpreses d’última hora).
El cap de cartell barceloní d’un dels dos lobbies independentistes ha començat a desgranar el seu programa electoral. Destaco que vol legalitzar el top manta concedint llicències de venda ambulant i oblidant que els manters no tenen ni per a pipes, i rebutja regular el parc d’habitatge i molt menys a reservar el 30% de les promocions privades a habitatge públic. Ell considera que la regulació dels preus és una mesura anticapitalista que “degradarà” el parc d’habitatges barceloní. Millor seguir com estem ara: qui no pugui pagar-se quatre parets i un sostre, que visqui sota un pont.
El periodista –aquest sí- Manel Lucas ja avisava l’abril passat de les semblances entre l’independentista Graupera i el dependentista Valls. Els dos són de dretes i provenen de la burgesia catalana, els dos utilitzen Barcelona de plataforma per a altres guerres, els dos es pensen que estan aquí per salvar-nos i els dos estan avorrits i juguen a fer política. Igual que el Ciutadà Valls, Graupera diu que no vol que la fAda Colau repeteixi d’alcaldessa i s’entén. També coincideix amb el jacobí en què no és d’esquerres ni de dretes, cosa que només diuen els que són de dretes.
Graupera s’autoanomena pluralista. Jo, que sóc una ignorant, he buscat què redimonis significa la paraulota i he descobert que eren un grup de filòsofs grecs que –i cito la wikipèdia- “optaven per una explicació mecanicista del món”. També s’anomena pluralisme a una tendència filosòfica pròxima al relativisme que alimenta la teoria liberal, tal com afirma Isaiah Berlin, un dels seus principals pensadors del segle passat. Si aquest 2019 dubteu entre votar Graupera o Valls, és que també podeu votar el popular Bou. La pàtria és relativa. Els diners, no.
