Recordo que de petit m'empassava amb delit els casos del televisiu advocat Perry Mason. Fins i tot, vaig arribar a llegir alguna novel·la d'Erle Stanley Gardner, creador del famós lletrat. Ara, per raons diferents, resto enganxat al judici del 'procés'. Desenganyem-nos, no és el mateix. Allà, Mason, interpretat elegantment pel cèlebre Raymond Burr, amb singular mestratge destriava els bons dels dolents sense quasi parpellejar, i, sempre, indestriablement, els dolents acabaven engarjolats. Aquí, malgrat les errades comeses en el tragí del procés, que no han estat poques, un té la sensació que els pretesos dolents no ho són, o no tant, i que tot plegat se'ns ha sortit de mare.

Un dia vaig coincidir amb Josep Rull en una tertúlia a RAC1 i un altre vaig entrevistar Oriol Junqueras a El Jueves. Així, quan el jutge Manuel Marchena pregunta en el judici del procés als testimonis el grau de consanguinitat i/o amistat amb els acusats per saber si això pot condicionar la veracitat dels seus testimoniatges, jo podria testimoniar sense cap incompatibilitat, ja que no guardo amb ells cap altra relació que la descrita i, per tant, no m'uneix a ells cap grau d'amistat. Tot i això, sempre em pregunto què passaria si un dels testimonis, després de confessar amistat per algun dels acusats, declarés que no es veu en cor de declarar sense condicionants...

Va ser després de la tràgica confessió de l'expresident Jordi Pujol i abans de les eleccions de 2015. Per tant, si bé ja començava a encrespar-se la tempesta processal, eren temps menys convulsos. Després de la tertúlia amb Rull, vam xerrar fent rotllana entre passadissos a l'emissora del grup Godó, parlant del que és humà i el diví. Afable. Recordo que vam parlar d'Igualada després que m'identifiqués com a igualadí. Em va quedar clar que, com a bon conseller de Territori, tenia Catalunya al cap. Desconec com la conversa ens hi va portar, però també vam acabar parlant de Tintín, personatge del qual tots dos som fans. Tot va ser molt fugaç.

Després, al Parlament, vaig entrevistar Junqueras. Teníem una hora estipulada, però per uns moviments inesperats en l'ordre de dia del ple del Parlament, no vam durar ni vint minuts. Parlant d'independència, em jurava i perjurava que tots viuríem millor: Catalunya, però també Espanya. Vaig titular: "Serem molt bons veïns". Incrèdul, li vaig preguntar per un pla b i em va dir que només tenia un pla: "Democràcia". Li vaig preguntar pel seu hort i em va confessar que el tenia descuidat, només havia plantat pèsols. M'encanten. Després, quan ja s'havien esgotat els vint minuts, vam prorrogar per parlar d'Igualada, també; fa quatre anys d'aquella conversa i faltava poc per les eleccions municipals; l'havien informat malament i la seva porra sobre el resultat a la capital de l'Anoia no era massa realista i vam discutir el tema amicalment uns pocs minuts.

Ara, tots dos són a la presó, i amb ells set líders independentistes més que, juntament amb tres exconsellers, que en aquest cas no són a la presó, estan sent jutjats pel Tribunal Suprem. Més enllà del Tintín i dels pèsols, m'hi uneixen poques coses més. Això no obstant, i malgrat ser crític a com s'han fet les coses, no puc evitar recordar aquelles trobades i lamentar la desproporció de la presó provisional i de les penes que se'n sol·liciten. I, com que aquest és un país petit, "que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí", és fàcil pensar que els catalans arrosseguen encontres més o menys estrets amb els polítics empresonats, i dedueixo el desassossec entre la societat catalana, independentista o no.

Tornant a l'inici. En el cas del judici del procés, qui seria Perry Mason? Després d'uns primers dubtes inicials, ara em decantaria per l'advocat de Quim Forn i Meritxell Borràs, Xavier Melero. Amb la seva toga afilada, el lletrat s'ha guanyat l'honor.