Les conclusions de l’informe 2017 de Reporters Sense Fronteres són demolidores. La polarització política viscuda a Catalunya aquesta tardor no només “ha dificultat extraordinàriament” l’exercici de la professió periodística en aquest racó oblidat del món, sinó que ha creat “una atmosfera irrespirable per a la llibertat d’informació”. L’informe de RSF presentat a Madrid fa pocs dies denuncia l’assetjament i els insults a través de les xarxes socials que han patit els periodistes que han volgut informar sobre la realitat política catalana sense caure en el sectarisme. Un dels participants a l’acte, el periodista Siscu Baiges, reconeixia que “exercir de periodista ara a Catalunya és complicat”, parlava d’autocensura i la vinculava a la precarietat laboral, que està assolint un nivell mai vist abans.
Exercir un periodisme crític no és només complicat. És impossible a no ser que treballis per a un mitjà de comunicació obertament contrari a la independència. En el cas català, amb uns mitjans fortament subvencionats per la Generalitat, és difícil trobar-ne algun i els pocs que es resisteixen a convertir-se en òrgans de propaganda del govern de torn són desprestigiats, pressionats i marginats. Al periodista català se li exigeix un plus de militància política, cosa que en un moment donat pot aplanar-li el camí per prosperar professionalment sense haver d’esforçar-s’hi gaire. Exemples de personatges mediocres amb carreres meteòriques i de portes giratòries entre institucions, partits i redaccions en tenim un grapat, però no citaré ningú perquè aquest món és un mocador i tots els mocs ens coneixem.
Baiges parlava d’autocensura i té raó. La precarització laboral fa que ara trobar una feina sigui quasi un miracle i ningú amb dos dits de front està disposat a jugar-se-la, sobretot quan fas periodisme polític. Això ha provocat que a les rodes de premsa les noves fornades de professionals vomitats per facultats que actuen com a corretja de transmissió del poder no preguntin. Si algú ho fa no és per demanar explicacions o per qüestionar l’argumentari oficial del portaveu de torn, sinó per comprovar que ha entès bé el missatge del dia. Exercir el periodisme crític és perillós. No només genera hostilitat entre els col·legues, molts d’ells amb carnet de partit i vocació de comissari polític, sinó que pot provocar una trucada al teu director exigint el teu cap.
Si els catalans hem sabut que el lloguer de la mansió belga de Carles Puigdemont superava els 4.000 euros mensuals ha estat gràcies a la premsa estrangera. També ens hem hagut d’assabentar per altres que els seus advocats es paguen amb els nostres diners. Que l’expresident és humà i té dubtes –aquest va ser un dels titulars que TV3 va utilitzar per informar de la notícia- ho hem sabut pel programa d’Ana Rosa Quintana, qualsevol cosa menys periodista. El processisme ha posat el crit al cel no per les greus revelacions, sinó per la forma poc elegant d’obtenir-les. I ha hagut de venir el director de cinema Ken Loach a dir-nos que no veu gens clar el programa social de l’independentisme. Possiblement perquè no hi és, però pocs periodistes s’han atrevit a dir-ho en les tertúlies i menys a escriure-ho.
Tanmateix, el periodisme pamfletari català no és res més que el reflex d’una societat amb greus dèficits democràtics. I això, senyors de Reporters Sense Fronteres, no només és patrimoni de Catalunya. Tan complicat és exercir de periodista crític amb l’independentisme aquí com denunciar les polítiques repressores i la corrupció del govern popular a la resta de l’Estat. Perquè del que estem parlant realment és del greu retrocés de totes les llibertats a nivell mundial. La lobotomització de gran part de la societat catalana, tan poc exigent amb els seus dirigents polítics, no és molt diferent de la lobotomització que pateix gran part de la societat espanyola. I en aquest escenari, l’exercici del periodisme lliure té totes les de perdre. Aquí i allà.
