Reportar la xenofòbia catalana contra els altres espanyols. Aquest és un tema. Cal escriure sobre això, i això és un tractat que serà llarg per tot el que cal explicar. La xenofòbia no comença amb Paluzie. La xenofòbia, possiblement, tampoc tingui el seu origen en els anys de Macià i els seus adlàters, encara que Macià i altres republicans (molts d'ells simpatitzants del feixisme europeu) es van apuntar a la causa. Cal rastrejar en el passat. Jo em posaria a treballar en això, però no tinc ni la formació ni el temps per fer-ho amb solvència. Així que anem a limitar-nos a deixar apunts per a d’altres.
Perquè aparegui la xenofòbia en un lloc, el lloc ha de ser receptor d'estrangers. Dit d'una altra manera: ningú, a Burkina Faso, odia als inuits. Això permet preguntar: va començar la xenofòbia amb la primera onada d'immigrants murcians a la Barcelona del 1888? És possible. S'han de rastrejar textos i discursos. El populisme nacionalista no és un invent de Trump ni de Puigdemont.
A Catalunya hi ha alguns xenòfobs de renom en temps contemporanis, com aquell Heribert Barrera (president d'ERC) que va dir:
"S'hauria de disposar d'una llei d'estrangeria més dura encara que l'anterior. Que per venir aquí es necessitin papers, un visat i que a qui estigui en situació il·legal se’l pugui expulsar immediatament sense massa tràmits burocràtics i sense intervencions judicials i que a qui estigui aquí en una situació legal, si encara no ha adquirit la nacionalitat i delinqueix se l'expulsi. Aquesta és una primera cosa que s'ha de fer. Que així i seguirà arribant gent? Bé, però seguirà arribant en una quantitat més limitada, que segurament sigui tolerable".
Les seves paraules, a dia d'avui, sonen a violins a les orelles de Vox, però ningú a ERC repudia a Barrera. Però sí s'ofenen quan els equiparen a Vox. De Barrera se n'ha parlat massa. Com de les paraules de Jordi Pujol que van recollir Siscu Baiges i Jaume Reixach a "Jordi Pujol. Història d'una obsessió" ( 'Temes d'Avui', 1991): "L'home andalús no és un fet coherent, és un home anàrquic. És un home destruït […] Des d'un punt de vista religiós i des d'un punt de vista de respecte i estimació, aquests homes són més respectables que ningú. Representen, a més, una esperança: a Catalunya tenim experiències del que poden arribar a valer quan es troben en un ambient favorable ".
Per ser home sencer cal ser català, diu Pujol.
El rastreig dels arguments xenòfobs em va portar a un article de l'escriptor Pere Calders aparegut a la revista Serra d'Or de juliol del 1965. Cal recordar que aquesta revista ‘cultural’ l'edita l'Abadia de Montserrat. Calders ressenya el llibre de Paco Candel que acabava de veure la llum: "Els altres catalans", un reportatge sobre la situació de la immigració nacional a la Catalunya dels 60. Calders titula el seu article "Un gran èxit editorial", deixant entreveure una mica de rancor. Calders, que potser es va llegir Candel, treu algunes conclusions:
• la magnitud de la immigració castellanoparlant posa en risc la ‘cultura catalana’
• la situació de misèria dels immigrants els pot generar ressentiment envers Catalunya
• s'hauria d'actuar amb la caritat, o millor encara amb estratègies en origen per evitar la seva arribada
Pere Calders va escriure una literatura més aviat fàcil, accessible als nens. Humor blanc, sintaxi bàsica i certs tints surrealistes, com si hagués adaptat a Buñuel per a la versió familiar i apta per a tots els públics. Calders, a través dels seus relats sempre breus, va intentar donar-se una pàtina de bon tipus, bon jan, progressista moderat. Però després hi ha la ressenya de Candel a Serra d'Or, on ens apareix un Calders que dissimula la seva xenofòbia sota un vernís humanista, que és el vernís més obscè sota el que se sol ocultar la xenofòbia. Calders va tornar de l'exili mexicà a l'Espanya de Franco el 1962, i poc més tard va ser guardonat per les seves obres escrites en català. Potser el franquisme va comprendre i va tolerar molt bé algunes idees. Òmnium Cultural es va fundar el 1961.
Hi ha molta feina per fer a Catalunya. Això no és una broma. La feina ben feta no té fronteres.
