“La democràcia és un sistema que no serveix per Espanya. Aquí tenim un sistema molt millor que es diu ‘democràcia orgànica’”. Una cosa així va escriure un tal Siscu Baiges ara deu fer uns cinquanta anys. Qui busqui brutícia i opinions desencertades al meu currículum en trobarà algunes, ben segur, però aquesta defensa de la ‘democràcia orgànica’ suposo que no. Correspon a un treball de ‘Formación del Espíritu Nacional” de quan aquí no en teníem de democràcia. Teníem aquella cosa orgànica que de democràcia no tenia res. Ho recordo perquè alguna vegada he vist per casa aquest treball, amb el meu nom delatant-me.
En aquells temps no hi havia ordinadors. Tampoc twitter. Ara, si vols reconstruir el pensament i les simpaties d’un ciutadà una bona idea és xafardejar les seves xarxes socials. Mirant el seu compte de twitter i el de facebook et pots fer una idea de per on li va el cervell i la ideologia. També pots mirar el seu instagram, però aquí et trobaràs més aviat les fotos dels llocs que visita, el menjar que li agrada o els concerts als quals assisteix.
Instagram és cosa de joves. Facebook, no. A twitter hi és tothom. ‘Cambridge Analytica’ va ajudar Donald Trump a guanyar les eleccions presidencials o al triomf del Brexit mitjançant l’ús de les dades personals de milions d’usuaris que li va cedir Facebook. ‘Cambridge Analytica’ ja no existeix, però la seva feina queda aquí. Estic convençut que els que van muntar aquesta empresa ja en fan funcionar una altra i continuen influint en processos electorals de qualsevol indret del Planeta.
Facebook sap moltes coses dels seus usuaris. Per això pot vendre les seves dades a empreses que les utilitzen per intentar influir tant en els productes que compren com en quins candidats electorals voten. Però per saber què pensen de debò és molt més fàcil i directe repassar què diuen als seus comptes de twitter. Allí molta gent es deixa anar. No repara en les bones formes i s’expressa com si estigués xerrant amb els amics en converses privades davant unes cerveses.
El madrileny José Ortega y Gasset va encunyar la frase “Jo sóc jo i la meva circumstància” que sempre és cita a mitges perquè continuava dient “si no la salvo a ella, no em salvo jo” i així s’entén el missatge constructiu que hi havia al darrere. Ara podríem dir que “Jo sóc jo i el meu twitter”. “I del que diem a twitter no ens salvarà la història”. Gabriel Rufián ha d’assumir, ho vulgui o no, les seves “155 monedes de plata” i “Més Rosalía i menys manifestos Koiné”. Twitter el carrega el dimoni. Per això hi ha tanta gent que l’utilitza amb la cara tapada. N'hi diuen bots o trolls.
I el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Jo estic més avergonyit d’algun dels meus tuits que d’aquell pecat de joventut destacant les virtuts de la democràcia orgànica, comès per aprovar la FEN.
