Malgrat que hi ha qui diu que el món es divideix entre lectors del Tintin i fans de l’Astèrix i l’Obèlix, a casa meva hi eren tots dos i amb els germans els devoràvem igual. Les historietes dels gals comencen sempre amb un mapa de la Gàl·lia i el text: “Som a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia és ocupada pels romans... Tota? No! Un poblet del nord rebutja una i altra vegada l’invasor”. La setmana passada al Parlament, Junts per Catalunya va votar a favor de la proposta de llei per a la regulació dels preus del lloguer... Tot? No! Un grupet de quatre diputats del grup, els del PDECat, hi va votar en contra.

Que el Partit Demòcrata decidís marcar perfil en un tema tan important i controvertit com la regulació dels lloguers no és cosa menor.  Uns dies abans la direcció nacional dels postconvergents, davant l’expulsió de la consellera Àngels Chacón del Govern, s’havia compromès a marcar perfil ideològic en les votacions al Parlament i al Congrés sempre que fos necessari. El trencament de la disciplina de vot juntista demostra que el divorci entre el partit on encara milita Artur Mas i el nou artefacte de Puigdemont és més profund que una simple baralla de cadires.

Les darreres setmanes el nou partit del president exiliat ha rebut adhesions entusiastes de convergents de tota la vida, suposadament escandalitzats per la maniobra de la direcció del PDECat de portar a mans de la justícia les argúcies dels puigdemontistes per quedar-se amb el control del nom inscrit al registre de partits. Aquesta va ser l’excusa perfecta perquè persones que tota la vida havien militat en un partit de centredreta es llancessin als braços d’un partit els dirigents del qual no es cansen de manifestar que juga a l’altra banda de l’arc parlamentari. Estic segur (i de fet poden repassar alguns tuits de juntistes previs a la votació) que molts dels membres del nou partit s’haurien sentit molt més còmodes amb el no a la proposta de llei.

Però, ai las!, el partit de Puigdemont que només té com a espina central un determinat relat sobre la independència, té tan poca musculatura ideològica que és incapaç de no caure en els paranys d’una determinada esquerra que ha situat el debat sobre la llei de lloguers en una guerra entre bons i dolents. A saber, bons els que estan a favor de la llei, dolents els que hi estan en contra. Els primers ens defensen als pobres i soferts llogaters, els segons són la mà negra dels fons voltors que volen especular i fer-se rics
sobre les espatlles dels primers. No aprofundiré en els arguments contraris a la llei. L’Institut  Ostrom (@InstitutOstrom a Twitter) ha fet una molt bona feina defensant-los. Però sí que diré que es pot ser contrari a una llei, per considerar-la dolenta tècnicament, i no estar en contra dels seus objectius. 

Sigui com sigui, alguna cosa està canviant en la guerra entre el PDECat i el nou partit de Puigdemont i els seus. La batalla ja no és
simplement d’encaix orgànic, no ho ha estat mai, sinó que comença a aflorar l’autèntica tensió entre un món i l’altre. Els primers volen representar el que representava Convergència, actualitzant-ne alguns plantejaments i apostant per un independentisme moderat. L’objectiu dels segons és substituir Esquerra Republicana, jugant al terreny on aquesta jugava abans del 21 de desembre: sempre a punt per assenyalar traïdors i tebis a casa del veí.

El problema és que malgrat que la independència de Catalunya és un tema cabdal, el Parlament i el Govern segueixen prenent decisions que afecten el futur del país més enllà de la seva relació amb l’Estat. És per això que cal que els partits pensin i defensin alguna cosa sobre polítiques de promoció econòmica, serveis socials o habitatge. El nou partit de Puigdemont i els seus no sap què pensar, per això es fa la foto amb el Sindicat de Llogaters entrant la llei al Parlament i després, quan intenta modificar la llei en el tràmit parlamentari, queda com un traïdor de la noble causa de l’habitatge assequible. Amb la seva votació en contra, el PDECat ha començat a construir la tanca del poblat que els defensi de la invasió d’aquells que pretenien convertir-lo en un partit de centreesquerra amb un independentisme d’abrandat populisme.

Caldrà veure qui serà el seu Astèrix i quina serà la fórmula de la poció que els permetrà seguir resistint i, qui ho sap, algun dia pensar a guanyar.