Parlem-ne

Una de les conseqüències més antipàtiques de fer-se gran és la pèrdua de persones amb les quals has coincidit a la teva vida. No fa gaire acomiadava Antoni Traveria, company de professió, il·lusions i, fins i tot, partits de futbol. Abans han estat molts els que se n’han anat. Per exemple, els dos conductors del programa de Ràdio 4 Parlem-ne amb els quals vaig treballar: Joan Lluch i Joan Barril. Penso en ells ara que s’insisteix que els dirigents dels partits polítics han de parlar, dialogar, davant la crisi política catalana.

Complir anys també comporta que la memòria fluixegi i no sabria dir-vos qui va tenir la idea de batejar aquell programa amb el lema de Parlem-ne. Potser el director de l’emissora en aquell moment, Josep Maria Balsells? Potser el cap de programes, Joan Ramon Mainat, un altre dels que ens va deixar ja fa molt de temps? El cas és que amb Lluch i Barril vaig compartir moltes hores de programes, d’entrevistes, de gent xerrant i explicant com ho veien tot plegat.

La justificació del títol del programa era que “parlant la gent s’entén”. No ho tinc massa clar. Estem farts de veure i escoltar tertúlies on després d’una hora de parlar (o cridar) tothom continua ferm en les seves conviccions i fa com si sentís ploure davant els arguments de la resta de participants en el debat.

Però que no es posin d’acord no vol dir que parlar sigui inútil. És imprescindible. A Catalunya hem viscut des de fa anys una polarització on molts mitjans de comunicació s’han convertit en trinxeres de combat polític. L’equanimitat i l’objectivitat han escassejat. I això s’ha traslladat a una societat en la qual els ciutadans només llegeixen, escolten o veuen els mitjans que els refermen en el seu pensament. Independentistes cap aquí. No independentistes cap allí. Cadascú amb les seves orelleres mediàtiques.

Ara que Mariano Rajoy ja no és a la Moncloa i que partits polítics d’opcions ben diverses –conservadors i progressistes, independentistes i no independentistes- han portat Pedro Sánchez a la presidència del govern, seria bo que l’opció de Parlem-ne sigui alguna cosa més que un eslògan per quedar bé davant dels electors. Tots sabem que si a la taula del diàleg els uns es presenten demanant “independència demà” i els altres repliquen amb un “independència mai” no podem preveure grans avenços, però si algun dia em tornen a oferir que treballi en un programa de ràdio semblant al que feia de jove, proposaria que li diguéssim “Almenys, parlem-ne”.

(Visited 119 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari