Des de fa unes setmanes, la revista EL TRIANGLE publica un ampli extracte de les diligències que consten en el sumari que ha instruït el Jutjat n. 13 de Barcelona sobre el procés independentista i els preparatius del referèndum de l’1-O. De la voluminosa documentació sumarial brillen amb llum pròpia dues “joies”: el document EnfoCATs, la “Bíblia” de l’estratègia independentista; i la llibreta Moleskine on Josep Maria Jové, exsecretari general de Vicepresidència i coordinador operatiu del projecte secessionista, va anotar, detalladament, el dia a dia de l’evolució del procés i el paper dels seus principals protagonistes.
No es tracta de cap muntatge de les “clavegueres de l’Estat” ni una versió nostrada d’Els Protocols dels savis de Sió. L’EnfoCATs i la Moleskine són dos documents totalment autèntics que reflecteixen la gènesi i la preparació del projecte secessionista, que va culminar amb la proclamació fake de la il·lusòria República catalana, el 27 d’octubre del 2017, ara fa tres anys. Pel seu interès antropològic i històric crec que seria molt escaient la seva edició i fer-ne una àmplia difusió en la societat catalana.
La lectura d’aquests documents -cabdals per entendre què ha passat a Catalunya en els últims anys- produeix, a la vegada, estupefacció, hilaritat i indignació. Estupefacció, per la indigència política i estratègica dels “cervells” de l’embat independentista, totalment incapaços de contemplar i preveure la resposta de l’Estat espanyol i de la Unió Europea al seu projecte de ruptura. Hilaritat, per la ingenuïtat i precarietat de l’arquitectura jurídica i de les estructures d’Estat que s’havien preparat per bastir la hipotètica República. Indignació, per l’immens trauma i dolor que aquesta esbojarrada aventura d’uns sonats –dopats pel poder institucional i pels recursos públics- ha provocat en la societat catalana, començant pels líders independentistes que han acabat condemnats i a la presó.
Estupefacció, hilaritat i indignació. I, sobretot, incredulitat davant la massiva adhesió de persones llegides i formades a un projecte polític –l’anomenada “revolució dels somriures”- que, només amb una mica d’informació geopolítica, ja es veia, d’entrada, que no tenia ni cap ni peus i que acabaria malament.
A hores d’ara, no ha estat identificat l’autor ni ningú no ha reivindicat la paternitat del document EnfoCATs. Aquest demencial full de ruta, que culminava amb la gloriosa proclamació de la independència indolora de Catalunya, és el culpable de tots els mals que ens han caigut a sobre i dels quals, tres anys després, encara n’estem pagant les conseqüències. I el pitjor de tot és que aquest “foll follet” continua enredant i parint idees i projectes que, gràcies als abundants recursos econòmics que té al darrere, intoxiquen la societat catalana i intenten determinar l’agenda política.
En la cristal·lització del procés independentista 2012-17 hi conflueixen tres vectors: el que anomeno “les llargues i fredes nits dels eurodiputats a Brussel·les” (on van coincidir en el temps Oriol Junqueras, Raül Romeva, Maria Badia i Ramon Tremosa); els “orfes del PSAN”, l’històric partit independentista dels anys setanta, que va disseminar les seves llavors en diversos testos (ERC, CDC, ICV, PSC…); i les “vídues de Convergència”, desorientades i rabioses després de la confessió-traïció del seu ídol-referent, Jordi Pujol.
Amb aquests vímets es va fer el cistell. Atesa la disparitat d’interessos que van convergir en la formació de Junts x Sí (2015) i en els esdeveniments de la tardor del 2017, és obvi que les anàlisis i interpretacions que se n’han fet són també discordants i sovint contradictòries. Bona prova és la ingent quantitat de llibres que s’han publicat sobre el tema i la certesa que la polèmica, amb totes les seves salses i ingredients, encara durarà anys i panys, en la millor tradició mediterrània.
Fins ara se’ns ha volgut imposar una lectura èpica del procés independentista, culminada amb una nova derrota, com la del 1714. (Afortunadament, aquest cop sense cap mort). Però d’una lectura del sumari que ha instruït el Jutjat n. 13 de Barcelona i coneixent els protagonistes d’aquest episodi, la meva conclusió és una altra.
Vist en perspectiva, el referèndum de l’1-O va ser ordit pels seus veritables organitzadors –els que movien els fils i els “tempos”- com un enorme troleig destinat a riure’s de Madrid i a fer que el Govern de Mariano Rajoy caigués de quatre grapes en el parany d’aquesta broma colossal… i aquí no ha passat res. Però es van trobar que aquesta òpera bufa no va fer gens ni mica de gràcia a la Zarzuela ni als poders fàctics de l’Estat espanyol, que van reaccionar amb el garrot a la mà i sense contemplacions. Després han vingut els plors.
La secessió interna d’un territori d’un Estat membre de la Unió Europea, per la via d’un referèndum unilateral i trencant el marc constitucional, és una aberració jurídica i política. Ho ha tornat a reblar la comissió de Venècia, el determinant organisme consultiu del Consell d’Europa. Si l’1-O va ser una performance, és obvi que els nou polítics presos han de sortir al carrer, per la via de l’indult o per la reforma del delicte de sedició al Codi Penal espanyol. Els pallassos, al circ, no a la presó… ni a la política!
