En els darrers quaranta anys de democràcia, la ciutadania espanyola ha estat cridada a les urnes per votar els representants polítics en múltiples ocasions. Com a conseqüència, la societat espanyola ha viscut nits electorals de tot tipus. De ben segur, tothom recorda la primera gran victòria socialista de 1982, el primer triomf electoral de José María Aznar el 1996, o l’èxit de José Luis Rodríguez Zapatero el març de 2004. Aquests comicis, juntament amb molts d’altres, han passat a la història pel canvi d’un cicle polític. També passarà a la història la nit del 2 de desembre de 2018 per l’entrada del partit ultradretà Vox al Parlament andalús. Tot i que aquest va ser el gran titular de les eleccions, també va ser notícia la pèrdua del govern a Andalusia després de 36 anys d’executius socialistes, la possibilitat d’una aliança entre les tres dretes o la desmobilització del votant progressista.
És imprescindible que l’esquerra andalusa reflexioni sobre aquests resultats electorals ja que poden tenir una clara incidència sobre les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig. Per què Susana Díaz i Teresa Rodríguez no van ser capaces d’arribar a un acord de governabilitat el 2015? És evident que la relació personal entre ambdues no era la més fluïda però això no justifica que no fossin capaces d’arribar a un acord. No cal dir que tenen molt més en comú el Partit Socialista i Endavant Andalusia que el Partit Socialista i Ciutadans. A més, tot indica que de l’acord de legislatura entre l’expresidenta andalusa i Ciutadans n’ha sortit victoriós aquest últim, que ha passat de nou diputats a vint-i-un.
No es tracta, però, de l’únic cas en què les forces progressistes no s’han entès. Ja va ocórrer el 2016 quan Podem va decidir no recolzar Pedro Sánchez com a President del Govern o quan Ada Colau va trencar d’un dia per l’altre el pacte amb el PSC a l'ajuntament de Barcelona. Fins ara, l’alternativa era el Partit Popular i Ciutadans. Però la radicalització de la dreta espanyola i la irrupció de Vox en el tauler polític obliga les esquerres a entendre’s després de les eleccions municipals i autonòmiques del 2019.
És per això que a partir de maig del 2019, si les majories parlamentàries ho permeten, caldran més acords polítics entre forces progressistes que agafin com a model el ‘Pacte del Botànic’. Aquest acord de govern ha permès recuperar la dignitat a la Comunitat Valenciana després d’anys de corrupció i traçar una sèrie de polítiques que han permès revertir les retallades dels darrers anys.
Els Pressupostos Generals de l’Estat rebutjats contemplaven mesures semblants. Permetien millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Però els independentistes catalans van decidir rebutjar-los. Tant ERC com el PDEcat van actuar de forma irresponsable i inconscient. Costa molt d’entendre que, sent uns pressupostos que complien amb les inversions que Catalunya necessita i que fa anys que no es compleixen, els independentistes catalans els rebutgessin ja que, segons ells, Pedro Sánchez no havia donat resposta a les seves demandes. Unes demandes a les quals ni el president espanyol ni qualsevol altre executiu hauria pogut donar resposta ja que no eren de la seva competència o se situaven fora del marc legal. I els secessionistes ho sabien.
El rebuig als comptes estatals només s’explica per la necessitat que té una part de l’independentisme per la qual que hi hagi un govern de les tres dretes a Madrid, no hi hagi diàleg entre les dues administracions i creixi la majoria social a favor de la independència. De nou, la facció més radical i menys pragmàtica de l’independentisme català s’ha imposat i pot portar conseqüències nefastes pel futur de Catalunya, tant pels secessionistes com pels que no ho som.
Però tornem a la qüestió que ens ocupa. Els temps canvien. Lluny queden les majories absolutes de Felipe González on cap partit d’esquerres era capaç de fer ombra als socialistes. Pedro Sánchez és conscient que ha d’arribar a acords polítics amb Podem. Haurien de fer el mateix barons regionals socialistes com Javier Lambán o Guillermo Fernández Vara i ser conscients que l’alternativa a no arribar a acords polítics amb Podem pot tenir conseqüències nefastes. De la mateixa manera, Podem ha entès que, ara per ara, el ‘sorpasso’ no és possible i que a partir del proper maig li tocarà reforçar executius socialistes.
La negociació pressupostària entre els socialistes i la força política hereva del 15M hauria de marcar al camí de cara a futurs pactes. És la constatació que les esquerres estan condemnades a entendre’s. Pactar o pactar. No queda altra.
