Era un secret a veus des de feia temps, però no per això ha deixat de sorprendre el seu adéu oficial. Laia Ortiz no només no repetirà a la llista de la fAda Colau, sinó que també plega de la primera línia política després de 13 anys, diu que per dedicar-se a la seva família. Al darrere deixa un llarg camí recorregut ple d’obstacles i reptes, i és per això mateix que em costa de creure que llenci la tovallola definitivament només per raons personals. Dic que em costa de creure perquè Ortiz ha mamat política des de ben joveneta. Me la va presentar un dia Joan Herrera, quan els dos provinents de les joventuts ecosocialistes s’incorporaven al comandament de la nau que tants disgustos professionals m’havia donat quan la dirigia Rafael Ribó.

Iniciativa per Catalunya no ha tingut mai una estructura de quadres extensa perquè era un partit petit d’àmbit metropolità, per això els seus cadells arribaven ràpid a responsabilitats polítiques de gran rellevància i s’havien d’espavilar. És el cas de la Laia Ortiz: diputada al Parlament, diputada al Congrés i tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Barcelona, una carrera meteòrica que s’ha acabat estavellant contra el mur dels Comuns. Ortiz va votar contra la trencadissa del pacte de govern amb Collboni com la majoria de dirigents d’ICV i mai ha vist bé el flirteig de l’alcaldessa amb els postulats independentistes perquè més que aportar nous votants, el que fa és espantar els suports rebuts fa quatre anys.

La feinada que ha provocat el divorci amb el PSC, la difícil conjuntura política catalana i el sistema presidencialista instaurat pel nucli dur de BComú -que tan malament encaixa la crítica interna- ha passat factura a molta gent i alguns ja han comunicat a l’alt comandament que no seguiran les seves incertes passes. En el cas d’Ortiz, la regidora intentava compaginar la seva feina política amb la cura de la seva filla, per això feia mans i mànigues per tenir els dimecres a la tarda lliures. No sempre ho aconseguia i recordo haver-la vist sovint assistir a actes a Sant Andreu amb l’Abril enganxada a la falda. La conciliació de la vida laboral i familiar és una fal·làcia en l’àmbit polític i en qualsevol altre àmbit, i qui digui el contrari és home i menteix.

No sé si la paraula més escaient per definir el degoteig de càrrecs comuns cremats que s’han baixat del tren aquests dies o s’ho estan pensant és la de desbandada com han dit alguns amb males intencions. Jo prefereixo qualificar-lo d’inquietant perquè et fa pensar malament de tot i qüestionar-te si les noves formes de fer política de les quals tant presumeixen alguns no són en realitat les de sempre. No és la primera vegada que m’expliquen que l’alcaldessa de Barcelona s’ha envoltat d’un grup de palmers que li riu les gràcies i la manté allunyada de la dura realitat. I això em recorda el cas de l’exalcalde Hereu, qui com tots sabem va acabar destronat i bastant penjat fins que l’ha fitxat Agbar per al seu consell assessor.

S’acosten setmanes trepidants. Els partits han d’acabar de perfilar les candidatures i es barallen per fitxar cognoms il·lustres que els donin una pàtina de transversalitat, una paraula tan gastada com buida. En el cas dels comuns, tinc curiositat per saber de quin barret trauran la nova fornada d’activistes càndids destinats a convertir-se en quadres socarrimats per culpa de la real politik. Celebro que ja hagin posat en marxa la seva maquinària electoral perquè la tàctica de l’estruç no ens salvarà dels ullals de Valls. Mentre un grup de militants ha format una coral per crear la banda sonora que acompanyarà la gira de Colau, un altre es dedica a pentinar els barris sondejant els ànims i la intenció de vot del personal.

L’avantatge de tenir la maquinària del consistori barceloní al teu servei per fer proselitisme ajuda, però no és suficient per guanyar unes eleccions. Per això, el porta a porta servirà per explicar l’acció d’un govern que poc ha pogut fer amb 11 regidors, una oposició molt guerrera i un entorn mediàtic molt crític. El treball de camp dels voluntaris també incorpora una enquesta que ajudarà els comuns a destriar quins barris tenen guanyats o perduts, i per tant no val la pena perdre-hi gaire el temps, i quins són els barris on caldrà afinar a l’hora de cantar per aconseguir treure un vot més que els republicans.