On són els altermundistes? els que van parar l’AMI a Seattle, els de Gènova, els que van fundar l'FSM a Porto Alegre, els que es van mobilitzar contra l'Europa del capital i la guerra, els del 15M. On són?
Quin projecte tenen per a un altre món possible? Com pensen deconstruir la globalització capitalista i traçar camins emancipadors cap a la globalització de les persones?
La resposta és senzilla. Des que el 15 M es va conformar com a alternativa política i va recalar a les institucions, amb el temps va anar perdent utopisme i internacionalisme, en funció del realisme d'esquerra i aprofitant -des de les “ciutats del canvi” o d’una “nova pàtria” reconvertida- les esquerdes que l'ordre sistèmic global va deixant. Encara que el benefici de les grans empreses creixi cada dia, així com la bretxa de la desigualtat, sempre hi haurà qui, des de les institucions, ens assenyali els seus èxits. I mentrestant ha canviat la mirada de la gent: d'engrossir la revolta social, a esperar assoliments des de les “rejovenides” institucions.
Els nostres rebesavis, en les albors de la industrialització, ja sabien que per enfrontar-se a l'explotació capitalista era necessari transcendir les fronteres i van crear Internacionals. Ho van fer sense tenir instruments comunicatius online, ni avions o trens d'alta velocitat, i no obstant això van aconseguir bastir organitzacions prou potents per enfrontar-se al capitalisme a Occident. Avui, amb els mitjans al nostre abast, ens repleguem a les nostres fronteres, capcots, impotents, confusos, humiliats, sense esperança, tebis, fugint d'enfrontaments amb el sistema en el camp de batalla real, el global.
I els que diuen que defensen els treballadors? Renuncien al repte que suposaria la federació d'agents de canvi internacional per una altra humanitat possible. Renuncien des de la comoditat del conegut, dels camins fressats, però per això mateix transcendits i estèrils. Es refugien en capelles sindicals, en associacions identitàries heretades de l'era fordista i no fan res més que justificar la seva inoperància. Els falta projecte, no són capaços d'enfrontar-se als reptes que els temps requereixen i en aquestes mancances han acabat confabulats amb el sistema. Com es pot ser d'esquerres i ajudar a créixer, amb la seva gestió, al capitalisme financer? Han renunciat a l'honor, a la dignitat i a la ideologia, i asseguts en les poltrones del paranimf de l'esquerra continuen enviant a les ovelles a degollar.
I als nacionalistes què els podem dir? Que es despertin! la nova utopia no entén de fronteres. Els riscos que amenacin la gent avui són globals i només tenen un camí d'embat, el global. Ens adonarem quan tinguem l'aigua al coll?
No ens immutem quan els científics ens alerten de la imminència del canvi climàtic, o que les fonts d'energia que utilitzem han sobrepassat ja el seu límit extractiu. Continuem pensant a créixer, a augmentar el nostre PIB! Seguim.
Creiem que el problema de l'atur és abordable sense mesures solidàries per part dels treballadors per generar ocupació? Vivim en el regne de Xauxa!
Creiem que el sistema financer es democratitzarà sol, sense que ens hi enfrontem seriosament? Doncs vivim en la inòpia!
No considerem necessari establir bases per internacionalitzar la solidaritat? Això és el pitjor, és creure que el nostre terrer recognoscible pot sobreviure en un món deshumanitzat, un planeta ferit i amb un capitalisme financer depredador.
La dictadura financera continua soscavant la democràcia mentre des de les institucions se'ns diu que vivim en un sistema democràtic de dret perquè conjuga tres poders que es vigilen: legislatiu, executiu i judicial; quan la veritat és que és el poder dels diners el que s'ha imposat. Si volem avançar en democràcia avui, el repte és global i hem d'assentar-lo en l'equilibri de tres poders: l'Estat, el mercat i la societat, encara que sabem que avui la dictadura del mercat sobre l'Estat i la societat és motiu d'aquesta barbàrie.
Continuarem situant els nostres somnis, reptes i polítiques en nacionalismes o independentismes, sindicalismes de saló o beateries vàries, sense posar la vista en un horitzó més enllà del nostre nas? Estem perduts!
