“Ocurrència” és un dels epítets preferits del president del Govern, Mariano Rajoy. Amb l’estil campanut que el caracteritza, l’utilitza per desqualificar iniciatives o propostes, generalment procedents de l’esquerra, donant a entendre que es tracta d’idees absurdes o extravagants, pròpies de gent més aviat irresponsable. Farà el mateix amb el seu homòleg nord-americà Donald Trump, que en el seu curt mandat ja està trencant el rècord Guinness de les ocurrències?
No és segurament patrimoni exclusiu de Rajoy aquesta pulsió a tractar l’esquerra d’il·lusa, somiadora, càndida o fantasiosa, en contraposició a la dreta, que es presenta com a severa, circumspecta, adusta… recta, en fi, però sense pèls en la llengua a l’hora de qualificar pejorativament als altres. Per a mostra un botó. Benoît Hamon, triat candidat a la presidència en les eleccions primàries del Partit Socialista Francès, ha estat rebut amb la desqualificació d'”utòpic” per la dreta francesa.
Res d’estrany si tenim en compte que “Benoît Hamon ha defensat enfront de Manuel Valls valors i propostes d’esquerres, com l’abrogació de la llei del Treball, la reducció de la setmana laboral, el subsidi social universal i la reestructuració de la política fiscal, una visió d’una societat més justa, humanista i no sotmesa al diktat de la productivitat i dels beneficis financers, la transició ecològica en lluita contra els lobbys industrials, així com la instauració d’una sisena República que modifiqui les actuals institucions. Propostes que el situen en sintonia, en gran part, amb les defensades per Jean Luc Melenchon“, informa des de París, per a Periodistas en Español, Julio Feo Zarandieta.
“Un programa -afegeix Julio Feo- que li ha valgut ser qualificat d’utopista i esquerrà pels fidels guardians de l’actual dispositiu electoral (…) A França, com a Europa, quan la premsa seriosa no queia en tants excessos, se solia qualificar amb raó d’esquerrana a l’extrema esquerra extraparlamentària, que preconitzava la revolució, sense necessitat de passar per les urnes. Però els comentaristes dels grans mitjans televisius han decidit ara que l’extrema esquerra comença en Hamon, l’extrema de l’extrema en Melenchon, l’extrema de l’extrema de l’extrema en Arlette Laguillier o Olivier Besancenot, i sense tenir en compte altres corrents llibertaris”.
També a Periodistas en Español, Mercedes Arancibia escriu: “Quan deixem de riure amb els acudits, els dibuixos, els vídeos, els memes, els trending topics i com es diguin la resta de possibilitats que ofereix la navegació per Internet, i més precisament les xarxes socials, podrem començar a calibrar el que significa que hagi arribat a la Casa Blanca un personatge com el seu actual ocupant, ni tant pallasso com agradaria a alguns, ni tan sols un personatge sortit de la reserva del kitsch model Kardashian com apareix envoltat de la seva decoració d’interior preferida, on l’or i els oripells rellueixen amb la mateixa intensitat”.
“Gairebé un segle després que es fes famós el clixé -afegeix Mercedes- estem de nou davant un exemple clàssic de WASP (home blanc, anglosaxó, protestant), prepotent, tirànic, masclista, xenòfob, racista, amb la doble moral del puter inveterat, vell verd recremat i retenyit, disposat a destrossar tots els avenços socials, no de l’anterior administració sinó els aconseguits per la societat civil almenys des de 1919, quan es va crear la Societat de Nacions que va començar a vetllar pels drets fonamentals dels éssers humans”.
Per a Rajoy, no hi ha dubte, les propostes de Benoît Hamon no són sinó “ocurrències”. I les de Donald Trump que, per cert, s’estan convertint en fets? Potser és que Rajoy, tan cregut, pensa que quan l’ocurrència es fa patològica es converteix en deliri, i no s’atreveix a dir-ho a Donald Trump? Podria ser que Rajoy calla davant Donald Trump perquè així s’ha de fer davant de l’amo? Serà que Donald Trump és un dels seus i, en conseqüència, no li cap en el cap que se li puguin ocórrer ocurrències? O, en fi, podria reduir-se tot al fet que són precisament els conservadors els qui excel·leixen en això de les ocurrències (vegeu, per exemple, Silvio Berlusconi) i per això, com els nens, cal acusar abans que t’acusin?
