Dimecres ens va deixar la Núria Gispert. La seva partida ha vingut acompanyada d'articles i testimonis plens d'afecte de persones que destaquen la seva lluita social, el seu paper com a política, dirigent veïnal o activista. S'ha parlat poc, però, sobre el seu compromís amb els drets de les dones i de la infància.
Vaig conèixer a la Núria a finals dels anys noranta perquè algú va pensar que ella i jo teníem coses en comú. La Núria va definir el que compartíem la primera vegada que ens vam veure. Les dues érem dones creients, del bàndol vermell, em va dir, i havíem de treballar juntes. Uns anys després em regalaria un llibre sobre els catòlics de l'exèrcit republicà que a la portada mostrava una mà amb una falç i un martell que empunyava també una creu. Perquè ella vivia i duia a la pràctica les dues lluites com si fossin una de sola.
Quan la vaig conèixer, era directora de Càritas Barcelona. Malgrat que tenia poc temps lliure, es va esforçar per mostrar-me el costat més ocult de la pobresa que es vivia al barri del Raval, on la prosperitat dels Jocs Olímpics no havia arribat a molts dels seus habitants, que seguien vivint enmig d'una precarietat semblant a l'època en què ella era una jove activista.
Una de les primeres històries que em va explicar va ser la d'una mare que es prostituïa mentre deixava a les seves tres filles en un matalàs que posava al replà de l'escala. Havia conegut el cas sent molt jove, als anys cinquanta, però diverses dècades després la realitat de Barcelona seguia exhibint escenes molt semblants i ella seguia explicant la història. Hi havia milers de dones vulnerables abocades a la prostitució perquè com a societat no els oferíem alternativa. Ella s'espavilava per trobar alternatives en un moment en que la prostitució no formava part de l'agenda política. El concepte de feminització de la pobresa no s'utilitzava però ella estava convençuda que la pobresa tenia rostre de dona i que aquesta era una de les seves manifestacions més punyents. No existien recursos institucionals per acompanyar i acollir les víctimes d'explotació sexual, ni els seus fills i filles, però la Núria havia creat els seus propis itineraris informals que consistien en buscar-los un lloc on viure i una feina en una bossa d'ocupació que havia muntat amb persones afins. Ella creia, abans que el concepte de abolicionisme formés part de la lluita feminista, que totes les dones tenien el dret a no ser prostituïdes. I que com a societat teníem l'obligació de donar-los resposta perquè les persones tenen drets que han de ser coberts amb polítiques públiques finançades amb impostos, no amb beneficència.
Moltes d'aquestes coses les vam escriure en forma d'articles d'opinió que jo l'ajudava a redactar perquè ella va decidir que, en la meva qualitat de periodista, la millor manera com podia col·laborar amb el seu treball era aquesta. Eren textos en què Núria intentava fer el que Quico Trillas ha definit en relació a ella com "política en minúscules". Una manera de fer política que no busca el protagonisme ni grans titulars sinó la veritable transformació social a través de petites conquestes, les que tenim a mà cada dia. Mai vam discrepar en els textos ni en les idees, només topàvem amb l'exigència que ella, en la seva qualitat de directora de Càritas, havia de citar sempre versets del Nou Testament que no sempre sabíem com encaixar en les problemàtiques complexes i doloroses que intentàvem plasmar en el paper.
Fa uns dies ordenant llibres en vaig trobar un escrit per ella, Per una globalització sense exclosos. Vivències al voltant de la immigració. A la dedicatòria em recordava que havia estat al seu costat en diferents etapes de la vida "però en tot moment amb l'objectiu compartit de lluitar per un món on no hagin persones excloses". Era una manera de recordar-me, de la mateixa manera que va fer el dia que ens vam conèixer, que aquest havia de ser sempre l'objectiu: treballar pels altres més enllà del lloc que ocupem en cada moment. Ella va ser un exemple de tot això. Esforçant-se per eradicar els barris de barraques sent regidora. Creant fórmules creatives per combatre la desigualtat i la pobresa sent directora de Càritas. Arrossegant sempre a les persones que l'envoltaven per treballar per un món millor amb entusiasme, convicció i generositat.
La nostra última aventura juntes va ser compartir espai a la llista de PSC a les eleccions autonòmiques de 2017, una tasca que ella va assumir amb il·lusió, com tot el que feia en aquesta vida. Miquel Iceta deia aquest divendres que el seu llegat sempre ens il·luminarà com una flama plena d'esperança.
Que la terra t'aculli, companya. Et trobarem a faltar.
