Són una legió els que proclamen que després de la pandèmia entrarem en una nova època; que l’impacte serà tan gran que ens haurem de reinventar com a individus i com a societat. Davant d’aquestes especulacions convé acudir com sempre a la llum dels savis. Deia Sèneca que “cada nou començament ve del final d’algun altre començament”

Què ens fa creure que els efectes socials i econòmics de la crisi sanitària comportaran necessàriament “la fi d’un altre començament”? És a dir, la fi de les punyents desigualtats, de les desenfrenades ànsies de consum, de la dilapidació dels recursos naturals, de la pol·lució dels oceans que han imperat en les darreres dècades. Serem capaços d’un replantejament a fons de les pautes de comportament que ens han conduït fins aquí? Si de veritat es vol “un nou començament”, caldrà emprendre una autèntica revolució de les idees i de les prioritats de la societat.

Bismarck afirmava que “si hi ha d’haver una revolució, millor que en siguem els artífexs que les víctimes”. Una “revolució” faria indispensable un nou contracte social, les fites del qual serien l’avenç decidit cap a una economia molt més inclusiva, molt més ecològica, molt més digital i molt més justa en la distribució territorial de la riquesa. Si l’opció que adoptéssim fos aquesta, el camí equivocat seria tornar acríticament al que fèiem fins fa ben poc, tornar a produir el mateix que produíem, a destruir el que destruíem, tornar als nostres hàbits socials d’immediatament abans de la crisi de la Covid-19 que tant ens afecta. Tornar al mateix turisme  massiu (quantitat enfront de qualitat), els mateixos abusos del comerç internacional, la mateixa erosió mediambiental, les mateixes febleses de les estructures de gran incidència social, com les educatives, les sanitàries, les residencials dedicades a la tercera edat, etc., que ara s’han destapat amb tanta cruesa.

Admetent, és clar, que cal fer un enorme esforç col·lectiu per recuperar com més aviat millor l’activitat econòmica i els llocs de treball perduts durant els darrers mesos, hem de preguntar-nos si estem disposats o no estem disposats a encetar la gran reflexió col·lectiva que ens hauria de dur al qüestionament de l’escala de valors que ha causat el problema actual. Si no és ara, enmig de la convulsió general, quan tot trontolla, quan serà?

Diu un proverbi xinès que “quan bufen vents forts, algunes persones construeixen murs i  altres molins”. Certament, lluitar contra les inèrcies és sempre molt difícil, ja que tot ens empeny a  transitar pels camins desbrossats. Però els autèntics homes d’Estat, els personatges clarividents són els que saben mirar lluny, els que no sucumbeixen a l’opinió pública del moment, els que posen les bases del futur a mitjà i a llarg termini. Sorgiran d’entre nosaltres aquells que seran capaços d’induir i de comandar la societat cap a un “nou començament”?

Recordem la potència lírica de la frase final d’El gran Gatsby, la novel·la de Scott Fitzgerald: “Així seguim endavant, barques contra el corrent, empesos incessantment cap al passat”.