El 'procés' no és, com per exemple sosté Josep Ramoneda (El País del 14 de setembre), cosa de dos. Ni molt menys. "La crisi política del model territorial que avui pateix l'Estat espanyol (...) és conseqüència, d'una banda, del bloqueig al desenvolupament de l'Estat de les Autonomies practicat pel govern del PP (...) i per l'altra de la declaració unilateral d'independència per part del govern de la Generalitat", com afirma l'encapçalament d'un text signat pels Comuns Federalistes. El 'procés' és, purament i simplement, una decisió unilateral del nacionalisme català.

Amb un percentatge molt alt de suport al model autonòmic entre els espanyols, segons les enquestes, com es pot diagnosticar, sense més ni més, la seva crisi? No serà més aviat que el cristall a través del qual es veuen les coses a Catalunya és d'un determinat color, fins i tot per a àmplies majories de la seva població? I, en qualsevol cas, si per crisi política del model territorial s'entén el que ha succeït a Catalunya, així caldria dir-ho: Espanya està malalta d'un problema territorial, que arrenca i se circumscriu a Catalunya. Encara que també és cert que la malaltia, contagiosa, pot acabar afectant altres territoris, o a tots ells. Signes no en falten, en tal sentit.

És cert que la qüestió territorial, potser per ser considerada una patata calenta, va quedar àmpliament oberta en la Constitució del 78. I va ser per aquella escletxa per on es va colar el pervers mecanisme de vendre al govern central suports polítics, a canvi de beneficis públics i privats. Cosa que va ser perfectament entesa i practicada per Jordi Pujol.

El model de les autonomies no ha estat avar amb la descentralització, sinó fins i tot excessiu en molts casos. Però la qüestió no era aquesta, sinó com es finançaven les competències transferides. Excepte Euskadi i Navarra, que ho tenien clar, la resta de les autonomies, inclosa Catalunya, perquè així ho va voler en el seu moment, es dedicaven a picar la porta del Govern central, que continuava tenint la paella pel mànec. Cosa que va aparentar corregir-se amb la transferència d'alguns impostos, però sens dubte, de manera insuficient.

Així les coses, tenim, com diu Eliseo Aja, un model que, curiosament, conjumina el pitjor del centralisme amb el pitjor de la descentralització. O, dit d'una altra manera, amb quelcom a mig construir, distorsionat, que reclama canvis substancials. Canvis que només poden venir per la via d'un federalisme, que ha d'interessar al conjunt d'Espanya. No només als catalans per sortir del seu mal pas.

D'altra banda, atribuir en exclusiva a la dreta espanyola la meitat del marró català i, en conseqüència, fer-la titular de l'altre bàndol, és un clixé reduccionista. I si això se circumscriu als governs del PP, acaba en res. Perquè, evidentment, no és amb el PP amb qui comencen i acaben les coses. Va existir la UCD i altres dretes i, pel mig, els socialistes també han governat a Espanya, i alguna cosa hauran tingut a veure amb el desenvolupament de l'Estat de les Autonomies. Eximir a l'esquerra i, molt en concret, a la catalana, de qualsevol responsabilitat en l'embat nacionalista a Catalunya, no només és furtar una dada imprescindible per entendre el problema, sinó que contribueix a promoure un límbic centrisme, però de pota groga, com les gallines leghorn, que tan bé llueixen els Comuns.

És cert que el nacionalisme català ha despertat el nacionalisme espanyol, que tendia a la hibernació. Però resulta més que arriscat considerar-lo l'altre bàndol. Els mateixos nacionalistes veuen en aquesta altra riba a l'enemic, diguem, no com una part de la societat catalana i menys de l'espanyola, sinó a l'Estat, del qual, és clar, són part constitutiva les institucions catalanes. Com en molts altres casos en la història, en fi, el nacionalisme català ha pujat a la muntanya pel seu compte i risc. L'enemic, l'altre bàndol que es necessita per a construir el relat, es construeix després, com diria Umberto Eco.