Els catalans, com a bons mediterranis, tenim una tendència a l’exageració. En plena davallada de la febre processista, i per acabar-ho d’adobar, proliferen les veus d’alarma sobre la inexorable desaparició de la nostra llengua. El reportatge Llenguaferits emès per TV3 i un estudi difós per la Plataforma per la Llengua sobre els usos lingüístics en els patis de les escoles i instituts de Catalunya -de dubtosa solvència científica- han atiat, en les últimes setmanes, les profecies apocalíptiques que anticipen l’extinció de l’idioma català en les dècades a venir.
En aquest context, s’esperava amb candeletes la publicació dels resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), que elaboren amb periodicitat quinquennal l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i la direcció general de Política Lingüística. Aquest és un estudi que va a missa, ja que la base demoscòpica és molt gran (9.000 enquestats) i la fiabilitat molt alta, atesos els curosos mètodes de selecció territorial i social que s’apliquen a la mostra.
Els més catastrofistes anhelaven que l’EULP d’enguany ratifiqués els seus pitjors auguris. No endebades, hi ha una línia de pensament que vincula la salvació de la llengua catalana a la independència política de Catalunya, amb l’argument que el primer objectiu no és possible sense assolir abans el segon.
Però els primers resultats de l’EULP desmenteixen aquest alarmisme. Tot i que la societat catalana és molt barrejada, amb una important presència de persones migrades d’altres contrades de la península Ibèrica i d’arreu del món, la llengua catalana mostra uns encoratjadors percentatges de coneixement i d’utilització.
Aquesta enquesta de l’Idescat i de la direcció general de Política Lingüística es fa ininterrompudament des de l’any 2003 i la seqüència assenyala que el català no retrocedeix. Al contrari. La nostra llengua l’entén el 94,4% de la població i el 85,5% afirma que en té comprensió lectora, encara que els parlants habituals només representen el 36%.
Entre Flandes -on s’ha imposat el monolingüisme militant- i Irlanda, on, malgrat la seva independència, l’anglès és la llengua aclaparadorament dominant, en detriment del gaèlic, el bilingüisme predominant a Catalunya no resulta perjudicial per a la pervivència de la llengua catalana. L’EULP d’enguany també ens dona una dada molt esperançadora: la transmissió de l’idioma de pares a fills continua amb plena normalitat, fet que constata la voluntat de salvaguardar el català.
Més enllà de les polèmiques estèrils i interessades, totes amb un tuf de politiqueria, hi ha una realitat i una evidència. La preservació de la nostra llengua depèn, exclusivament, de la fermesa dels catalanoparlants de seguir-la utilitzant en el dia a dia i de convidar els qui no la coneixen a fer-ho. Sense imposicions ni mala educació.
En aquest sentit, hi ha el perill que els independentistes hiperventilats vulguin monopolitzar l’ús del català, convertint-la en una llengua partidista. Aquest és el pitjor error que podríem cometre tots plegats. De fet, som els catalans no independentistes els qui tenim la capacitat d’eixamplar la base de nous parlants de la nostra llengua, alliberant-la de qualsevol assimilació amb el secessionisme.
Si permetem que el català sigui patrimoni exclusiu dels independentistes, aquesta serà la manera més efectiva d’estigmatitzar la nostra llengua, condemnant-la, ara sí, a la seva lenta agonia i desaparició dels espais públics. L’ús massiu que fan les joves generacions del castellà, tot i que han estat educades en la immersió lingüística, no és cap escàndol: és la resposta rebel als tics autoritaris que caracteritzen tots els nacionalismes intransigents. Malauradament, també el català en té.
L’independentisme té una pulsió destructiva que acaba transformant-se en autodestructiva per efecte de la frustració: “La maté porque era mía” és la frase que sintetitza aquest fenomen malaltís. Als no independentistes ens toca salvar la llengua dels qui diuen estimar-la bojament, però que amb la seva actitud l’estan posant en perill de regressió i d’extinció.
Els catalans que estimem la nostra cultura i el nostre patrimoni lingüístic tenim dos deures que hem de realitzar en vida: aconseguir que el català –i també l’èuscar i el gallec- esdevinguin, de debò, llengües cooficials de l’Estat i puguin emprar-se amb normalitat en totes les instàncies oficials, començant pel Congrés dels Diputats i el Senat; fer valer que el català és un idioma present en quatre països (Espanya, Andorra, França i Itàlia) per obtenir el ple reconeixement de les institucions comunitàries, en igualtat amb les altres llengües de la Unió Europea (UE).
(Aquest segon objectiu es podria aconseguir automàticament si els andorrans acabessin entenent que el seu futur, en forma de república, passa per la seva plena integració a la UE. Tot arriba).
