Hi ha grans diferències entre l’esport femení i el masculí pel que fa a la transcendència mediàtica, les oportunitats o la repercussió social. Llevat d’algunes pràctiques –molt poques– en què les dones són més protagonistes, la veritat és que en la gran majoria de les disciplines esportives les dones s’han hagut d’obrir camí amb molt més esforç que els homes en situacions similars i han disposat de menys ajuts i oportunitats.
De ben segur que el principal motiu per a la manca de suport a l’esport femení a tots els nivells, la manca de finançament i la gairebé nul·la esponsorització rau en el fet que allò que no es veu als mitjans de comunicació és com si no existís. Això dificulta en gran manera les possibilitats de les dones esportistes d’obrir-se pas professionalment en aquest món. Així ha estat sempre i la discriminació ha perdurat en el temps.
És com el peix que es mossega la cua: si l’esport femení no té visibilitat per a un volum de públic considerable, no hi haurà interès del món econòmic per invertir-hi en publicitat o en patrocini. És cert que no en totes les disciplines esportives passa el mateix. Tampoc en l’esport masculí és tot igual. No és el mateix parlar de futbol de primera divisió, que parlar del futbol de base. El suport econòmic de què gaudeixen els equips de futbol professional tampoc és comparable amb el que tenen els altres esports. Ara bé, quan parlem d’equips femenins, les retribucions que reben les esportistes professionals és irrisòria.
Per acabar amb aquesta discriminació i per aconseguir que l’esport sigui un àmbit al qual dones i homes es puguin dedicar professionalment amb igualtat d’oportunitats, cal un canvi de paradigma social. Un canvi com el que s’està produint en molts altres àmbits de la vida pública: la política, l’economia, la sanitat, l’educació… No sense problemes, és cert, però, si més no, les millores responen a un increment de la consciència social de la necessària igualtat entre homes i dones, i a l’impuls del feminisme, tot i que el camí que queda encara per recórrer donaria per a moltes reflexions a part.
Fa més de tres anys, el Consell de l’Audiovisual català va redactar un informe sobre la presència a les televisions catalanes de l’esport femení (ja n’havia fet un l’any 2011). Aquest estudi, amb dades de l’any 2016, es va emmarcar en una prospecció més àmplia que es va dur a terme conjuntament amb altres organismes reguladors de l’audiovisual de la xarxa mediterrània. Tots vam analitzar els mateixos períodes. Els resultats van ser demolidors: l’esport femení tenia una presència gairebé marginal. A TV3 suposava només el 3,9% del bloc d’esports als informatius. La mitjana de temps dedicat a l’esport femení per les principals televisions estatals era de l’1,5%. Els resultats de la resta de països van ser similars.
Aquestes xifres, tot i que poden haver millorat una mica en els darrers temps, contrasten amb la proporció del 26% de dones federades que practiquen esports. Conscient de la manca d’igualtat de gènere en tot allò que fa referència a l’esport i el seu paper als mitjans de comunicació, el CAC, conjuntament amb l’ICD, la Secretaria d’Esports de la Generalitat i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), ha posat en marxa una campanya per promoure un augment de la presència de les dones esportistes als mitjans, per trencar estereotips socials i mediàtics respecte a l’esport femení i posicionar-lo com un contingut d’interès i capaç d’atraure grans audiències.
També es pretén consolidar en l’audiència, especialment en infants i adolescents, referents de l’esport femení, ja que massa sovint només tenen com a referents esportistes masculins. La campanya duu el nom “Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle” i #ThoEstasPerdent és el hashtag que fa servir. L’espot televisiu i radiofònic ha comptat amb la participació desinteressada de cinc esportistes conegudes per les seves gestes en la seva disciplina. Un manifest de compromís dels mitjans per impulsar l’esport femení que guanya noves adhesions dia a dia, i que a hores d’ara en supera el centenar.
Tots i totes hem de ser conscients que l’esport femení pot ser un espectacle tan atractiu com l’esport masculí. Que nenes i nens, dones i homes, tenim les mateixes capacitats, i que valors de l’esport com ara l’esforç, la perseverança i la cerca de l’excel·lència han de ser reconeguts de la mateixa manera.
