A Catalunya fa 40 anys que tenim autogovern, emparat per la Constitució espanyola i l’Estatut. D’aquests 40 anys, Convergència –sota fórmules i sigles diferents- ha ostentat la presidència de la Generalitat i ha remenat els ressorts del poder durant 33 anys, amb l’únic parèntesi dels tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla.
El resultat d’aquesta llarga etapa de domini nacionalista de Catalunya el tenim ben a la vista. La degradació i la descomposició de les institucions d’autogovern són lamentables, vergonyoses i inacceptables.
La política té una relació directa amb el pols econòmic i és incontestable que la implosió de la Generalitat, provocada per l’esbojarrada aventura independentista encetada l’any 2012, té uns efectes molt negatius per la vida del conjunt de la societat catalana, pensi cadascú com pensi, voti cadascú el que voti. Els grans problemes i reptes estructurals que té plantejats Catalunya han quedat escandalosament marginats del debat polític, segrestat monotemàticament i obsessiva pel ‘mantra’ processista.
La societat catalana ha estat víctima, entre moltes altres coses, d’una planificada perversió del llenguatge per part dels publicistes del món independentista. El “dret a decidir” és el paradigma d’aquesta fastigosa operació de manipulació que hem patit i en la qual molta gent de bona fe s’ha deixat entabanar en algun moment o altre.
Una altra de les fal·làcies que se’ns han intentat vendre és la suposada divisió de Catalunya entre independentistes i antiindependentistes, amb els equidistants com a “quintacolumnistes de Madrid”. Aquesta esquematització no només és falsa, també és molt perillosa, perquè ens aboca, portada a la pràctica, a una abominable ulsterització del territori.
Amb el cap fred i el cor a la mà: qui vol que Catalunya es converteixi en l’Ulster dels anys setanta? Jo crec, sincerament, que ni tan sols Carles Puigdemont, el profeta de l’unilateralisme, és tan cruel i despietat per imaginar i voler aquest escenari als nostres pobles, barris i ciutats.
Ser no independentista no és el mateix que ser antiindependentista. Tots els votants que trien opcions polítiques diferents de JxCat, ERC o la CUP no són, automàticament, uns “unionistes” ni uns “colons” enemics dels independentistes.
Aquesta deliberada confusió semàntica és a la base de molts dels malentesos que, per manca de comunicació i de debat, intoxiquen la vida de la societat catalana i bloquegen els imprescindibles consensos polítics que ens han de permetre avançar. Em poso a mi com a exemple, que crec que és el de milers i milions de catalans: jo no sóc independentista, però tampoc són antiindependentista, ni em considero un “espanyolista” ni un “botifler”. I la prova és que tinc un munt d’amics i de familiars, que sé positivament que són independentistes, amb els quals em relaciono amb plena normalitat i amb els quals no estic disposat de cap manera a barallar-me ni a enemistar-me per qüestions identitàries.
Tampoc em considero un equidistant. En una qüestió candent com la dels líders independentistes empresonats ja he manifestat, de manera reiterada, que és hora que surtin al carrer i que se’ls apliquin tots els beneficis penitenciaris que ho facin possible, com és ara el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Jo considero que els dirigents del PDECat i ERC es van equivocar amb els fets de la tardor del 2017 i que van fer un mal objectiu a la convivència de la societat catalana, però crec que ells i llurs famílies ja ho han pagat amb escreix i que han de recuperar la llibertat perduda.
Un principi bàsic de la democràcia és l’alternança de governs i Catalunya no pot ser, en aquest sentit, una excepció. Normalment, l’electorat castiga a les urnes els responsables polítics d’una pèssima gestió i, quan arriben els comicis, dona l’oportunitat als qui estan a l’oposició de demostrar que ho poden fer millor.
El procés secessionista engegat l’any 2012 ha estat un fracàs absolut. Tant pels independentistes –molts dels quals han acabat a la presó, desplaçats a l’estranger, imputats, multats, embargats, inhabilitats…- com pels no independentistes, molts dels quals han viscut amb angoixa aquest intent de ruptura territorial i social.
La irresponsabilitat dels partits independentistes mereix ser repudiada a les pròximes eleccions catalanes. Durant vuit anys, han fet perdre el temps de manera miserable al conjunt de la societat. Amb la seva kafkiana i estèril estratègia política han perjudicat, objectivament, la vida política i econòmica del país.
Per això, en bona lògica, haurien de ser apartats del pròxim govern de la Generalitat. Han demostrat que no saben gestionar correctament en benefici de la col·lectivitat el poder democràtic que se’ls ha conferit i han de passar a l’oposició.
No es tracta d’aplicar la llei del pèndol ni canviar un govern independentista per un altre d’antiindependentista. Es tracta de vertebrar i d’enfortir l’espai no independentista –aquesta gran majoria silenciosa que ha optat per la prudència davant l’ofensiva dels secessionistes- per oferir una alternativa raonable, sensata i pragmàtica de govern a Catalunya.
Els socialistes i els comuns ja formen part d’aquest espai. Cal, però, eixamplar-lo amb un partit que reculli el vot del centredreta no bel·ligerant i un partit ecologista que obri Catalunya a la nova civilització verda que arriba. Els independentistes ens han portat al desastre i s’han carregat el prestigi de la Generalitat. És l’hora que els no independentistes prenguin el relleu.
