No hi ha espai per a tot

Hi ha una consigna que sembla haver-se establert com un mantra: Hi ha espai per tot. Té altres versions: Si no t’agrada, no hi vagis; Sempre pots escollir; Doncs apaga la tele; Que cadascú esculli; etc. Aquest mantra el sento cada cop que em queixo que un producte cultural mainstream, sense qualitat i precuinat per al gran consum ocupa un espai excessiu a la ciutat, ja sigui a un museu, una televisió, un teatre públic, una ràdio, un festival, etc. Ens envaeixen tertulians demagogs i insultantment ignorants, remakes barats d’obres que ja eren dolentes en origen, exposicions comercials sobre empreses comercials, grups fets a cops de càstings i de màrqueting, el punyetero esport rei, serials insulsos i retrògrads.

I no, no hi ha espai per a tot. Cada vegada que un esdeveniment que ofèn la intel·ligència es fa passar per cultura o per entreteniment de qualitat o per programa d’opinió ocupa un espai mediàtic o d’exhibició, ens perdem una opinió interessant, una ressenya d’un llibre lluminós, una crònica d’una pel·lícula arriscada però suggerent, un concert vibrant. Les planes i els espais televisius dedicats a la cultura són tan escassos que si guanya el Barça per golejada o ve a cantar la darrera reina de les llistes de vendes, la resta desapareix. Si un museu programa una expo previsible i prescindible una altra proposta es queda sense espai ni pressupost. Cada vegada que una comèdia casposa, un monologuista tronat o un musical refregit, ocupa la cartellera, una companyia es queda sense estrenar, un coreògraf es queda sense espectacle o un text innovador deixa de ser traduït i adaptat.

La segona resposta que sento és: “si es fa, és perquè a algú li agrada”. És cert, però aquesta resposta amaga les campanyes de màrqueting, les complicitats dels media i la compra de favors que acompanya als “èxits de taquilla”. Oferir segons quins productes manufacturats fets a la mida del share no dóna garanties d’èxit però augmenta en molt les probabilitats. És clar que el futbol té públic i com més espai de difusió li donem, més públic tindrà. És clar que la Rihanna del moment ven moltes entrades i com més vegades es posin les seves cançons per la ràdio més en vendrà. És clar que si fas una exposició sobre Pixar, tindràs cues i com més espai als telenotícies li dediquis, més llargues seran. És clar que un musical basat en una peli de Hollywood prorrogarà i com més facis creure a la gent que això és cultura, més triomfarà. És obvi que si un tertulià diu el que la gent vol sentir, sense rigor i faltant a la veritat tindrà audiència però la decisió de donar-li un espai al teu mitjà no és neutra, et posiciona clarament.

No hi ha espai per a tot i hem de lluitar cada pam per recuperar els mitjans, els espais d’exhibició, els auditoris i teatres. Es tracta de preservar la diversitat i això vol dir donar espai, pressupostos i visibilitat a aquelles expressions menys obvies, més arriscades, menys comercials, més innovadores, menys fàcils, més trencadores. La quantitat no assegura la qualitat i la televisió n’és un exemple. Més canals no ha suposat més riquesa de continguts sinó la clonació dels mateixos formats, models, opinions i propostes. Els espais són escassos, la lluita és desigual i la pèrdua d’espais de qualitat és alarmant.

Si això és lamentable en tots els àmbits quan parlem d’espais públics hauria de ser motiu de rebel·lió i protesta bel·ligerant. No ens podem permetre perdre una columna d’opinió, un escenari, uns minuts en prime time, una cartellera, una inversió en producció, un espai d’exhibició, perquè la cultura, entesa com a expressió que ajuda a entendre el món i a créixer emocionalment i cultural, està a punt de desaparèixer. Ja sé que la marginalitat té una àuria d’autors maleïts que ens agrada però menys visibilitat vol dir menys persones que podran gaudir de la cultura i que hauran de conformar-se amb l’entreteniment pensat per a mentalitats d’entre 12 i 19 anys. No ho dic jo, ho diuen els estudis de les majors americanes a l’hora de fer cinema. Els espais públics són de tots i els hem de defensar perquè la pressió de l’estultícia i el fast food mental els estan destruint.

No és elitisme, ni esnobisme. No cerco la raresa ni la complexitat gratuïta. És una anàlisi planera d’un panorama desolador, no per a intel·lectuals si no per a qualsevol que no es conformi en creure que l’entreteniment banal i caspós és l’única cultura possible. De debò creiem que el públic, nosaltres, escollim lliurement? Amb la de gent, enginy, mitjans, diners, estudis i interessos que treballen incansablement perquè consumim el que ells volen i nosaltres dient que és tant senzill com canviar de canal. Estem en lluita i l’estem perdent i ens hi va la cultura, no és broma.

(Visited 34 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari