La lluita per “conquerir el cel” ha estat des de Marx un recurs semàntic habitual en l'esquerra política, per a caracteritzar el moment revolucionari en el que les forces populars aconsegueixen accedir al poder o a l'autogovern de la seva pròpia existència. La base de la democràcia liberal, incorporava la sobirania popular com a icona política de la mateixa i l'anomenada qüestió social, que va moure durant els segles XIX i XX a la ciutadania per a la conquesta de drets, va promoure, en les anomenades democràcies avançades, l'Estat social i democràtic de dret.
No és la meva intenció enumerar i menys encara analitzar les freqüents crisis econòmiques i socials que el sistema polític de la democràcia liberal – del qual Winston Churchill va dir “és el menys dolent dels sistemes”- ha patit des dels anys 70 fins a l'actualitat. Sí que dono per descomptat la profunda contradicció actual amb els seus enunciats i principis en el que concerneix a l'eix de sobirania, a causa de l'hegemonia del mercat capitalista sobre l'estat i la societat. Aquesta contradicció ha suposat la seva progressiva deslegitimació sistèmica i desafecció ciutadana.
“Li diuen democràcia i no ho és” “no som mercaderies en mans de polítics i banquers” clamaven a les places d'Espanya els indignats del 15 M en el 2011. Aquest moment va representar l'explosió palesa de la indignació social davant les conseqüències lamentables de la crisi i interpel·lava als agents econòmics i polítics per la conjunció de vulnerabilitats socials i la falta de perspectives vitals de bona part de la població, molt especialment de la joventut. De la popularitat d'aquest moviment ens il·lustra el fet que els sondejos d'opinió del moment situessin en un 65% la seva acceptació social. La seva rèplica en diferents ciutats del món va internacionalitzar el seu prestigi. El fragor de la democràcia deliberativa a les places, bé hauria pogut produir un moment “constituent” organitzatiu de la societat civil més conscient, malgrat el ressentiment institucional del qual van anomenar el Règim del 78 i de la repressió policial.
La societat captiva del mercat, desarmada per la interiorització de valors del sistema i bombardejada pels mitjans de comunicació, precisa moments de trobada de sensibilitats i visió cara a cara, d'autopercepció com a conjunt de voluntats i construcció del subjecte col·lectiu conformat mitjançant l'acció deliberativa i més enllà de l'observació passiva dels espectacles de masses. El 15M reunia elements proclius per a la trobada social deliberativa. La conjunció de voluntats i intel·ligència col·lectiva feien viables les condicions per a començar un procés de ruptura amb la societat atomitzada i la construcció d'iniciatives de desenvolupament social autònomes de l'Estat i del mercat. No obstant això les presses per adquirir poder per a canviar les coses van portar a part d'actors del moviment a organitzar-se políticament per a litigar per l'accés a les institucions.
“Anem a poc a poc perquè anem lluny” observaven els més conscients del potencial d'acció col·lectiva inherent en la multitud indignada. El poeta Marcos Ana, ja mort, el pres polític que més anys va passar en una presó franquista deia que “l'única forma que canviïn les coses és que els canvis siguin lents” i és que no cal deixar-se enlluernar per la voràgine de l'espectacle polític, moltes vegades lampedusià (canviar-ho tot perquè res canviï).
Una part del moviment del 15M, conformada per joves líders i professors universitaris, va pensar que constituir-se com a força política per a accedir a les institucions, podia ser un revulsiu que accelerés el canvi necessari a Espanya. Pablo Iglesias va emfatitzar en un míting el 2014 “el cel no es pren per consens, es pren per assalt” Podemos va creure que amb el “assalt” electoral a les institucions, les seves grans idees transformadores serien el revulsiu polític que canviés la societat. A posteriori, cadascú pot jutjar el resultat; s'han fet moltes observacions i anàlisis respecte a la deriva de Podemos a partir de l'Assemblea de Vistalegre II el febrer de 2017, a partir de la seva fusió amb IU per a fundar UP i especialment a partir de la seva entrada en l'actual Govern de coalició amb el PSOE. Avui dia la patacada electoral a Galícia i Euskadi i l'acarnissament de l'oposició i els mitjans amb Podemos, bé podria suposar el final de la seva “aventura celeste”.
No és el meu desig entrar a analitzar el complex desenvolupament polític i institucional en el trajecte de Podemos i UP, si bé penso que per a esquerra institucional a 2014, data de fundació de Podemos, ja estava IU i que el moviment indignat de les places reunia potencial transformador per al progressiu empoderament i autoorganització social. La revolució sempre pendent i la que val la pena és la social, això ho saben molt bé el neozapatisme i els moviments autònoms i llibertaris. Però la via social és llarga i no cap en els que estan àvids de poder. Si no hi ha condicions contextuals culturals i d'acció i consciència social a l'alçada, qualsevol intent de canvi des del poder serà erm. El camí és llarg, no hi ha dreceres per a "pujar als cels" i les organitzacions socials hem de creure que podem transformar la societat des de baix, però per a això hem d'estar molt més coordinades i amb la vista posada en un projecte de canvi social comú.
Qualsevol persona activa avui i amb projecció cap al canvi social hauria de conèixer la realitat del S.XXI i la seva gran complexitat, comprendre que l'època dels grans i fàcils discursos revolucionaris va quedar enrere. Això fa més complexa i difícil, però igualment necessària la construcció de projecte d'acció social col·lectiva. La seva mera possibilitat hauria de constituir la tenaç obstinació d'aquestes persones i col·lectius per a promoure i obrir la participació deliberativa a àmplies capes de la població.
