La darrera gran crisi econòmica va fer emergir una legió de gurus economistes que pontificaven sobre les deu plagues d’Egipte, que de mica en mica es van anar fent famosos, convertint-se en falses estrelles mediàtics que saltaven de plató en plató venent els seus elixirs de la llarga economia. Tot plegat, a l’estil dels xarlatans del llunyà Oest, que oferien miraculosos regeneradors capil·lars. Alguns d’ells encara sobreviuen. Això no obstant, cada moment té el seu papagai, i ara és el dels advocats. Com van fer els economistes en el seu dia, els juristes pul·lulen pels mitjans de comunicació desxifrant, o intentant-ho, els jeroglífics del procés. En la majoria dels casos, es tracta dels mateixos advocats que han contractat els polítics empresonats o exiliats implicats en el procés independentista.

Un d’aquests justiciers és l’advocat xilè Gonzalo Boye, que du la defensa del president Carles Puigdemont.  El seu historial, de manera succinta, ens diu que  és empresari, advocat i editor de la revista Mongòlia. El 1996 va ser condemnat per l'Audiència Nacional a 14 anys de presó per col·laborar amb l'organització terrorista ETA en el segrest de l'industrial Emiliano Revilla i Diego Prado i Colón de Carvajal. Durant la seva estada a la presó va fer la carrera de dret. Com a advocat ha participat en el judici pels atemptats de l'11-M, en el cas Luis Bárcenas o en el d'Edward Snowden. Un tipus curiós que l’efervescència independentista ha fet créixer desproporcionadament de la nit al dia, fins a convertir-lo en el telepredicador de les crispetes i el ‘ahí lo dejo’ (que va acabar convertint-se en llibre, com no podia ser de cap altra manera).


Boye dispara a tort  a dret i així, de tant en tant, abat alguna peça, però la majoria se li escapen vives. L’altre dia, però, va pronunciar una frase que, des del meu punt de vista, resumeix prou i bé el panorama català dels darrers temps. Dirigint-se als polítics independentista, va dir: “No es dispara dins d’una trinxera”. I té raó. Altra cosa és, però, que algú l’escolti, que no ho sembla. Ho va dir a la Universitat Catalana d’Estiu i es referia, òbviament, a la falta d’unitat des polítics independentistes, i a les seves constants guerres de guerrilles. I afegia: “El que es fa en aquests casos és disparar cap a fora de la trinxera i no cap a dins”.

Però els polítics del bloc ‘indepe’ ja fa dies que disparen dins de la trinxera del sobiranisme i no crec que les doctrines de Boye facin canviar l’escenari. Desenganyem-nos, el matrimoni de conveniència format per la postconvergència i Esquerra Republicana ha saltat pels aires. La quimera de la independència ja no és motiu suficient per qualsevol tipus d’enllitament. I els independentistes es dediquen a tirar trets dins de la seva trinxera...