Així com al voltant de la realitat enrevessada i fosca del Vaticà ha aparegut la figura dels vaticanòlegs, no resulta arriscat dir que el procés ha creat els seus experts, els seus processòlegs. Alguns d'aquests erudits mantenen que tot va començar amb la sentència del Tribunal del Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya del 2006.

Jo no hi estic del tot d'acord. Prèviament van passar moltes coses com el fenomen del pujolisme, la mitologia entorn dels fets de 1714, les provocacions de la dreta espanyola dificultant l'entesa, la recollida de firmes contra l'Estatut, el Pacte del Tinell, el cultiu del victimisme a Catalunya, un funcionament insatisfactori del sistema de finançament territorial... Però sí, segurament la sentència sobre l'Estatut, i més tard la crisi econòmica, van contribuir també a fer esclatar tots els fets que coneixem com a procés.

I és que aviat tindrem un altre moment històric. La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés i per tant sobre el futur dels 12 processats de retruc és possible que també determini el futur de Catalunya, les relacions amb la resta d'Espanya o la estabilitat mateixa d'Espanya.

Perquè si per alguns processòlegs tot va començar amb la sentència de l'Estatut, què començarà amb la sentencia del procés... o què acabarà?. Hi haurà vida desprès d'aquesta sentència?.

El que sembla més possible és allò que han anunciat altres comentaristes. La sentència no satisfarà a cap dels sectors més radicalittzats del conflicte i crearà més debat inútil i crispació afegida. Es pot preveure que tothom tindrà la seva opinió i argumentarà el què calgui per defensar la seva postura. Així va ocórrer amb la sentència de l'Estatut de Catalunya publicada el 16 de juliol de 2010 al Butlletí Oficial de l'Estat formada per 491 pàgines. Quants dels que opinen sobre el desgavell que diuen va ocasionar aquesta sentencia se l'han llegida  i l'han entès? O poder no cal filar tant prim?.

Doncs crec que alguna cosa semblant passarà amb la propera sentència sobre el procés. Tots opinarem però molts pocs llegiran una sentència que necessàriament serà llarga, complexa i tècnicament enrevessada amb pronunciaments motivats per a cadascun dels processats. Per tant, triomfaran els eslògans senzills i contundents, les consignes disparades des de les respectives trinxeres.   

Si no decau el delicte de rebel·lió, la sentència pot ser dura, i enfurismarà els fidels de l’església del procés. Si la sentència resultés tova, aixecarà les ires de les posicions més intransigents de la dreta espanyola, els altres parroquians. I si en un improbabilíssim cas fos absolutòria seria el passaport definitiu al ho tornarem a fer aquí i on sigui quan sigui.

L'aforisme llatí diu Dura lex, sed lex, la llei és dura però és la llei. La duresa a la qual es refereix, no és una duresa venjativa. Significa que la llei és igual per a tothom i que respectar-la ens beneficia perquè la llei, en una societat democràtica, és el resultat del pacte de convivència. Però tot i aquesta duresa de la llei, quan s'aplica en una sentència a partir dels fets provats, cal que sigui interpretada amb criteris de proporcionalitat i d'equitat, el que es coneix com a justícia justa.

En definitiva, què voldria que passés amb relació a l'esperada sentència?. Doncs desitjo una sentència justa, equitativa, sense cap adherència venjativa, que sigui congruent amb els fets provats i amb les conductes penals previstes, però no desitjo impunitat. Perquè no entendré que hi hagi impunitat per uns fets irresponsables fets per uns electes i líders socials, majors d'edat i, per tant, responsables dels seus actes. Com diu l'escriptor Jordi Amat, una confabulació d'irresponsables, perquè costa creure que no fossin conscients dels resultats dels seus actes.  Unes conductes que van violentar les regles de joc convingudes, han menyspreat els drets dels adversaris i han ocasionat seriosos danys en el cos social i també en l'àmbit de les relacions personals.

Vivim en una societat complexa i en aquests moments estressada. Desitjo, doncs, que, en qualsevol cas, es recuperi la confiança amb el veí, la pau social i la voluntat compartida de construir plegats un món més just i solidari. Ho hem d'aconseguir.