El niño republicano. Aquest és el títol d’un llibre escrit pel periodista i escriptor Eduardo Haro Tecglen, que fou subdirector i principal col·laborador de la mítica (per a la nostra generació) revista Triunfo, que tant ens va ajudar a suportar la grisor i les misèries d’un règim autoritari i força corrupte. Triunfo és una revista que he trobat a faltar d’ençà de la seva desaparició l’any 1982. Representava el pensament i la cultura de l’esquerra, del que nosaltres pensàvem que havia de ser l’esquerra.
En algun moment Triunfo ens va fer creure que a Espanya una política progressista era no només possible, sinó gairebé inevitable. Desaparegut Triunfo, la majoria dels seus redactors els vam tornar a trobar, durant anys, a les pàgines d'El País, però ja no era el mateix, ja les diferents forces polítiques i econòmiques de l’Estat havien ensenyat les seves cartes: en aquest país, els governs esquerrans són una excepció, una anomalia; quelcom a evitar.
Haro exhibia un lúcid pessimisme quan, en frases que són perfectament actuals, deia que no és certa la suposició que les injustícies es podrien resoldre entre dos o més partits sortits de la mateixa tripa; que també és incerta la idea que estem representats per un parlament mal escollit mitjançant unes lleis equivocades, o per uns partits deformes, i deia que no té sentit seguir creient que una Constitució feta a correcuita i amb por pot ser eterna i que la democràcia espanyola que coneixem torna a ser un "Movimiento”.
Tanmateix, Haro també té un agut sentit de l’humor polític i del sarcasme, tal com es fa palès en un llibre de converses amb el seu bon amic l’actor Fernando Fernán Gómez (La buena memoria), on es mostren partidaris de l’establiment de diferents monarquies a l’estat espanyol (la catalana, regida pel comte de Barcelona; l’aragonesa, pel Berenguer que correspongui, etc., i per sobre de totes un Emperador, que serà el que, amb tota solemnitat, ens rebi quan anem a la capital de l’Imperi).
En qualsevol cas, Haro tenia motius per al seu pessimisme: poc després de la guerra, el seu pare, escriptor i oficial de la Marina retirat, va ser condemnat a mort per les seves idees republicanes, condemna que va ser commutada per una de presó gràcies a la intercessió del seu fill Eduardo. Durant aquell temps tan tèrbol sembla que Haro va coquetejar amb el partit de la Falange, probablement per facilitar la commutació de la pena de mort imposada al seu pare.
Passats els anys, quan ja s’havia fet un nom en la premsa, algun periodista malèvol (no val la pena citar el nom), en una mena de cacera de bruixes carpetovetònica, li retrauria aquest passat falangista, com si la possibilitat de salvar la vida del pare no justifiqués sobradament la seva conducta: “Era qüestió de supervivència; internament sentia que no estava essent l’autor de la meva pròpia vida, que la meva vida m’havia estat robada amb la caiguda de la República”.
Comentant la seva darrera pel·lícula, significativament titulada El traidor, centrada en la traïció del mafiós Buscetta, el director italià Marco Bellochio diu que un dels significats del verb trair és el de trencar amb les realitats que ja no ens convenen, i que en aquest sentit tots hem estat traïdors. “Jo he traït", diu, "la meva educació catòlica, cosa que va disgustar la meva mare, però això m’ha fet créixer (…) I cadascuna de les meves pel·lícules traeix la precedent”
En aquest llibre Haro confessa que fuig de les paraules progressista i esquerra, que considera que han estat devorades des de dins. Per definir-se utilitza la paraula “roig”, i explica a què al·ludeix quan parla dels rojos: “Hi ha una ideologia constant que pot arrencar en Rousseau, per no anar més lluny i que arriba fins al 1968, Rudi Dutschke i els professors italians empresonats, com Negri. (…) Ideologia que després s’apaga com a intent de crear una forma política permesa (…). Històricament abasta des de la Revolució francesa, sense excloure el Terror, fins als maies de Mèxic a Chiapas”. Potser cal aclarir que El niño republicano està escrit l’any 1996; no sabem quines altres referències citaria avui Haro per afirmar-se com a roig.
Es reivindica com a roig i com a nen republicà, una República que ell va conèixer de nen, però que mai no ha pogut créixer en aquest país, que mai no ha pogut desenvolupar-se degudament; no l’han deixada; no la deixen.
